Càndid en dilluns

El missatge ètic, moral i filosòfic que defensa Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent: l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat dels temps de Voltaire és tràgica i, si hom vol pensar-hi, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. "Els savis" volen vendre una visió del món en la que "tot va bé", i no la real, on tot va malament. Només en el món de El Dorado (un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba coneixent) hom pot trobar la riquesa i la felicitat. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa en Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina. 

 Fragment de la Viquipèdia - Càndid, de Voltaire.

He començat Càndid perquè vaig veure una edició recent de Blackie Books molt bonica a la Llar del llibre de Sabadell. Sí: els llibres també entren per les cobertes i la tipografia. Per casa, però, voltava una edició senzilla que fa uns anys van editar a El Periódico i m’ha pogut més la curiositat del contingut abans que els colors del continent. Sigui com sigui, començar aquest llibre en dilluns és molt mala idea. Els dilluns, com si fóssim un cotxe, canviem de marxa: més llarga, més curta, és igual, cadascú amb la seva circumstància, però tret d’alguns ascetes que viuen a la muntanya, gairebé sempre és diferent de la del cap de setmana. Sona el despertador insidiosament, és un moment delicat per al sistema d’embragatge mental, i un llibre pessimista com aquest no ajuda massa perquè podem desencaixar el motor tot anant cap a la feina. Encara no he arribat al final però espero, senyor Voltaire, que tingui bones notícies per a mi en les darreres pàgines. En qualsevol cas me les guardaré per a divendres o el cap de setmana, que el pessimisme amb un vermut i una tapa d’olives fa de més bon passar. Salut.

Aquesta ronda la pago jo

Deia Jimi Hendrix que només podia escriure cançons tristes. De la mateixa manera sembla que només escrivim al blog quan ens volem queixar d’alguna cosa, que és el mateix que cantar un blues però fent servir el codi html en comptes de dotze compassos. El resultat, a la llarga, és un recull de textos plens de punxes que fan de mal agafar i tampoc és això. No és qüestió de passar-se al “country” i els seus acords majors, però està bé cridar “Yeee-ha!” de tant en tant i dir “aquesta ronda la pago jo”.

La vida és dura (o no)

- Ja fa dos dies que em dius que em deixaràs el portàtil per connectar-me a Internet i al final no me’l deixes- es queixa.
- Jo te’l vull deixar però al final, ja se sap, imponderables de la vida… 
- A-ha! I quins són aquests imponderables?
- Fer els deures de l’escola, repassar els de piano, dutxar-te… la vida és dura!
- Ei, que la vida no és una pedra, eh?
- Ah, no? Doncs què és?
- La vida és un coixí tovet!! – diu mentre tusta en l’aire un coixí imaginari tot rient.

9-N

Ara em ve al cap la primera estudiant afroamericana que va voler estudiar a la universitat d’Alabama i, malgrat l’oposició del Governador de l’Estat, ho va aconseguir. També la passatgera que, asseguda en un seient per a blancs en un autobús regular de línia, es va negar a cedir-lo al rostre pàl·lid que la interpel·lava i la comminava a anar-se’n cap al fons “amb la resta de negres”. Penso, en definitiva, en totes aquelles coses que un dia eren legals i ara ens sembla absurd que ho fossin. I és que a vegades la llei va endarrerida respecte de la societat i esdevé una cotilla massa feixuga que alguns s’entesten a seguir estrenyent. Té algun nom aquest espai que hi ha entre la legalitat i el que reclama la gent? A falta de paraules en podríem dir “força moral” o “legitimitat”. Com diu un dels eslògans més ben trobats que he vist sobre el 9-N: “Votar no et converteix en nacionalista, sinó en demòcrata”. Ni més ni menys. El 9-N ens traurem la cotilla, ens posarem l’abric i anirem a votar.

Per postres

Trobo que, si per motius laborals dines cada dia als restaurants del centre de Barcelona, corres el risc de tenir una mica de sang a dins del colesterol i això no és bo. Abans, per fer menús “light”, anava al Nostrum però després d’un estiu de menjar gaspatxos estil “Voll-Damm”, amb doble fermentació (o triple, segons l’estona que van estar les caixes al sol) m’he passat al Tento, que és igual però millor. El divendres passat era ple d’estudiants cridaners i noies “de geniva tendra” que diria Josep Pla segons un clixé que li agradava repetir (en el fons el de Palafrugell segurament apuntaria una altra cosa, però la literatura és la literatura). Una parella d’avis dinava en un racó, ell amb pantalons de fil i camisa, ella amb vestit i arracades boniques. Feien prou patxoca i representaven un contrast curiós amb els joves. A ella, però, li tremolava la mà. Molt. Un Parkinson de 9,5 a l’escala de Richter. Malgrat tot, va aconseguir acabar el dinar fins a les postres, un arròs amb llet ben dolç. No me’n sé avenir que a vegades el cos ens traeixi d’aquesta manera tan evident. “Els darrers anys de la vida haurien de ser igual de dolços”, vaig pensar mentre acabava també el meu arròs amb llet.

Una nova llum

Llegeixo al diari del compte de Godó que, gràcies a un acord entre diferents empreses (entre elles, una de catalana), s’ha pogut il·luminar millor la Capella Sixtina al Vaticà. Un conjunt de leds permetrà veure millor les pintures que el papa Sixt IV (d’aquí el nom) va encarregar a Miquel Àngel ara fa més de cinc-cents anys. És una sort. Quan jo hi vaig anar vaig arribar-hi després d’una hora llarga de cua, amarat de suor, baldat i atabalat, cansat de caminar entre passadissos del museu i arrossegat per una munió de turistes, passerells com jo, però encantats de moure’s com un ramat de xais per Roma. De la capella en recordo la sensació d’anxovament, la multitud de caparrons orientals, l’enrenou constant i els crits dels vigilants demanant silenci (Silence! Silence, please!). En definitiva, la sensació d’estar al tambor d’una rentadora en el moment del centrifugat. En el darrer punt del programa de rentat, com l’aigua sabonosa ja usada, tots els turistes vam ser expulsats canonada avall. En aquestes condicions el record que tinc més present del frescos és el que em va proporcionar la guia que vaig comprar en sortir, fullejada –ara sí- en la calma de l’hotel. Amb la tele encesa, en un dels canals de la RAI començava “Tiburón”, que allà la van batejar com “Lo squalo” i que en realitat es diu “Jaws”. Que estrany que és tot.

Els mots encreuats

De tant en tant, algú capficat en unes pàgines de color salmó. Llegeix la secció d’economia, potser? Està preocupat per l’evolució dels seus valors a la borsa? Pendent d’alguna fusió entre dues multinacionals? Navega en les procel·loses aigües, ara que van mal dades, d’acrònims com PIB, OPA, CNMV o FMI? No: fa els mots encreuats de La Vanguardia. Això és un gran què, perquè mostra que hi ha curiositat, ganes de jugar, de buscar, de trobar i ser sorprès. Fora dels papers no sempre quadren els balanços i, ben mirat, això està molt bé: res més avorrit que aquelles persones que aparentment han arribat a encalçar-se, que sembla que hagin trobat la justa mesura de tot. Ego te absolvo a peccatis tuis en el pitjor dels casos, blablablà. Visca els mots encreuats de La Vanguardia. I les vuit diferències de Laplace -des de fa tants anys!- si és dissabte i tenim tot el dia per endavant.