Per postres

Trobo que, si per motius laborals dines cada dia als restaurants del centre de Barcelona, corres el risc de tenir una mica de sang a dins del colesterol i això no és bo. Abans, per fer menús “light”, anava al Nostrum però després d’un estiu de menjar gaspatxos estil “Voll-Damm”, amb doble fermentació (o triple, segons l’estona que van estar les caixes al sol) m’he passat al Tento, que és igual però millor. El divendres passat era ple d’estudiants cridaners i noies “de geniva tendra” que diria Josep Pla segons un clixé que li agradava repetir (en el fons el de Palafrugell segurament apuntaria una altra cosa, però la literatura és la literatura). Una parella d’avis dinava en un racó, ell amb pantalons de fil i camisa, ella amb vestit i arracades boniques. Feien prou patxoca i representaven un contrast curiós amb els joves. A ella, però, li tremolava la mà. Molt. Un Parkinson de 9,5 a l’escala de Richter. Malgrat tot, va aconseguir acabar el dinar fins a les postres, un arròs amb llet ben dolç. No me’n sé avenir que a vegades el cos ens traeixi d’aquesta manera tan evident. “Els darrers anys de la vida haurien de ser igual de dolços”, vaig pensar mentre acabava també el meu arròs amb llet.