Fornícules

Només ens adonarem de la seva existència si deixem estar el telèfon mòbil amb el qual deambulem pels nostres carrers amb el nas enganxat a la pantalla. I a vegades ni així perquè, com els bolets, acostumen a passar desapercebudes, confoses entre les façanes. Sí, les fornícules – hornacinas en castellà- costen de veure. Aquest espai rebaixat a les parets de les cases per acollir i mostrar la devoció a un sant o santa és una espècie en extinció. Moltes ja van caure durant la guerra civil, tapiades o destruïdes. Però de tant en tant, en alguna cantonada o paret mestra, encara en podem veure alguna que ha sobreviscut al temps, les ideologies radicals o a la fal·lera constructora. Que ben mirat, i si tenim en compte el poder destructor d’aquests tres factors, n’hi ha per creure en el sant en qüestió i els seus miracles. Pensem-hi la propera vegada que, passejant distrets per la nostra ciutat, trobem una fornícula plena de flors i espelmes. És per posar-n’hi una.

Adults 2.0

“És un nen però sembla un adult, va més endavant que la resta...”. Trenta anys més tard, la mateixa frase. Sí, normalment és fàcil: els nens creixen i es fan adults. Llavors tot encaixa i everything is owesome, peces de LEGO multicolor que segueixen perfectament les instruccions encomanades. Però què són, de grans, aquests nens que ja de petits tenien una altra mirada? Són adults 2.0? Jo crec que a llarga tornen a ser una mica infants amb ganes de jugar de nou. Amb la perspectiva de l’experiència i la cuirassa dels prejudicis (emprats a benefici propi) ens en podem riure del mort i de qui el vetlla. Quan saps del cert que el rei va despullat no hi ha res més divertit que lloar – visca el teatre- el color del seu vestit.

Un cafè a Solsona

Font de la Plaça de la Catedral. Solsona. Autor: Carles.

A cada viatge m’agrada prendre un cafè en algun lloc emblemàtic de la ciutat visitada. Assaborit a poc a poc i amb bona conversa, aprofito per fixar en la memòria una postal única i intransferible que no sortirà a cap guia, compte de Facebook o Instagram. Un record només per a mi, una versió aromatitzada de les samarretes de Hard Rock Cafè que alguns porten dels seus viatges arreu del món. Cafès al costat del Panteó a Roma, en una braserie de París, a Portobello, Londres... però a vegades no cal anar tan lluny: a Solsona, a prop de la font gòtica de la plaça de la Catedral, hi podem fer un bon cafè amb regust de segles: ja en un document datat l'any 1420 hi consta el contracte signat per construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d'amplada. Actualment, del brollador decorat en forma de cap de lleó, encara hi surt un bon raig que omple els cóms de pedra que hi ha al voltant: a la llum del sol del migdia els seus esquitxos d’aigua fresca no tenen preu. A prop, a la taula del bar, el cambrer em mira i em deixa el compte: un cafè, un euro amb deu.

Begin again

Primera pel·lícula llogada a través d’iTunes. Cap cua al videoclub, cap decepció per no haver trobat el que busquem, tampoc cap xerrada cinèfila amb el dependent. En línia, un catàleg prou ampli que va dels clàssics al més comercial de Hollywood. Amb un toc a la pantalla asèptica de l’Ipad i al cap de poca estona la sessió és a punt per començar. Tot tan fàcil i pràctic que em fa veure les incursions a la selva dels DVD al final de la Rambla com un desajust anacrònic que, com els discs de vinil, s’ha quedat al menjador. Trementinaires, escuraxemenies, esclopers... treballadors de videoclub.

 La pel·lícula, Begin again, és amable i distreta. Als de la generació Son Goku qualsevol cançó sense retocs informàtics els sona com si fos “autèntica” i per això en moment donat es permeten el luxe de criticar Bob Dylan per canviar amb les modes. També es podria dir el mateix de Miles Davis en el jazz. D’haver tingut una mica més de perspectiva els guionistes podrien haver dit que van ser precisament músics com Dylan o Davis els que van fer canviar la moda i que després la resta els va seguir. Però això ja hagués sigut demanar massa. Per altra banda jo no sé com s’escriu “Kame hame” - és així?- ni de què anava Bola de drac. Estem en paus.

"Demà m'hi poso"

De debò, demà m’hi poso. Demà ho arreglo, demà tapo el forat amb un bon sargit que no es desfaci més, que sigui per sempre. Per sempre? Va, home, va. Procastinar, quin verb més lleig, gairebé és millor dir “ho deixo per a demà”. Però els demàs d’ara no són com els d’abans: a força de devaluar-los no arriben ni a adverbi. Sovint és queden només en excusa. Però va, demà m’hi poso. Segur.

Tres en ratlla

Les llibreries de França han descobert que el llibre “Tractat de la tolerància” de Voltaire ha augmentat les seves vendes després de l’atemptat al setmanari satíric “Charlie Hebdo”. És allò de buscar respostes o consol en la filosofia. A mi em fa l’efecte que a força de consultar aquesta mena de llibres a la llarga s’obtenen, per contra del que era d’esperar, encara més preguntes. I fins i tot, després de llegir Càndid, també de Voltaire, és possible que aquests lectors que han comprat el Tractat arribin, en el millor dels casos, a un atzucac. Hi ha filòsofs de l'optimisme?

Lectura ràpida en una llibreria de Berlín sobre la història del mur. La majoria de les persones que van intentar travessar-lo i fugir de la zona est tenien vint anys. L’edat màxima dels que ho van provar fregava els quaranta. Sembla que a partir de certa edat ens resignem o ens adaptem a les circumstàncies. Quin dels dos grups tenia raó? Segurament tots dos. Tot depèn del moment vital en què ens trobem. 

L’interruptor del llum que hi ha a la tauleta de nit com a metàfora del final del dia. Aquest país no compta les hores de son o les roba al descans. A frec de les dotze encara se senten televisors, renou de veïns... potser ens fa por que, com en el conte, la carrossa se’ns converteixi en carabassa si ens adormim. Però l’endemà el tren és ple de prínceps i donzelles que badallen. “Hi havia una vegada un país amb horaris racionals...”. Aquest conte quan ens l’explicaran?

Was machst du?

Collage, píxels amb un accent diferent, Berliner Morgenpost, Dem Deustchen Volke, Brandenburger Tor. Qui VA PIANO va lontano, una pausa per dinar. Murs enderrocats, anuncis d’Iphone 6 per a ex-comunistes 2.0, cotxes d’abans–Trabants- reciclats per als turistes d’ara. Berlin Alexanderplatz, dues gerres de cervesa, Bratwursts calents per a mans fredes, microlliçons d’alemany a l’hora d’esmorzar, Neues Museum, Bauhaus, Gemäldegalerie. Homenets amb barret als semàfors – Guten morgen Ampelmann-, Tegel Airport, “su asiento en posición vertical”, auf wiedersehen Berlín, hola Barcelona. Un parell de Glühwein pendents, hi haurem de tornar.