“És un nen però sembla un adult, va més endavant que la resta...”. Trenta anys més tard, la mateixa frase. Sí, normalment és fàcil: els nens creixen i es fan adults. Llavors tot encaixa i everything is owesome, peces de LEGO multicolor que segueixen perfectament les instruccions encomanades. Però què són, de grans, aquests nens que ja de petits tenien una altra mirada? Són adults 2.0? Jo crec que a llarga tornen a ser una mica infants amb ganes de jugar de nou. Amb la perspectiva de l’experiència i la cuirassa dels prejudicis (emprats a benefici propi) ens en podem riure del mort i de qui el vetlla. Quan saps del cert que el rei va despullat no hi ha res més divertit que lloar – visca el teatre- el color del seu vestit.
2 comentaris:
Suposo que no estàs tenint en compte que per tot pare o mare el seu nen o nena són els més macos i llestos del món mundial. El aquest context és fàcil dir que el nen va més avançat que la resta. Des de fora es veu clarament que no.
Sí, això sovint és ben veritat, fins aquí seria una qüestió interfamiliar, diguem-ne. El problema apareix quan són els tutors de l'escola i psicòlegs els que ho diuen. Per la part d'orgull patern és el fill de la meva companya, no meu. Potser això em dóna un plus d'objectivitat. Jo només passava per allà :)
Per altra banda veig que els més macos i llestos de la meva classe se n'han sortit igual (o pitjor!) que els que consideràvem els ximples. Diria que en termes d'esforç i resultats els que anomenàvem tontos se n'han sortit molt millor.
En resum, jo només volia dir que sortir-se de la mitjana acostuma a donar problemes. Són coses que, com els fills, si no s'hi ha passat no s'entenen massa o tendeixen a veure's d'una manera massa simple.
Publica un comentari a l'entrada