De debò, demà m’hi poso. Demà ho arreglo, demà tapo el forat amb un bon sargit que no es desfaci més, que sigui per sempre. Per sempre? Va, home, va. Procastinar, quin verb més lleig, gairebé és millor dir “ho deixo per a demà”. Però els demàs d’ara no són com els d’abans: a força de devaluar-los no arriben ni a adverbi. Sovint és queden només en excusa. Però va, demà m’hi poso. Segur.
2 comentaris:
Si de cas demà et deixo el comentari reflexiu e interessant...
Jo demà em poso amb una cosa, i és seriosament, m'hi poso. Veurem quan dura.
Publica un comentari a l'entrada