L'oliva de l'avió

A l’assignatura de Comptabilitat de costos sempre ens explicaven el “Cas de l’oliva de l'avió”. Un d’aquells exemples que circulen a totes les facultats, provinents d’escoles de negocis, i que s’escampen com la pólvora per la seva força il·lustradora. La qüestió – ens comentaven- era que algun expert havia observat que si es retirava una oliva del menú que se servia als avions, l’empresa s’estalviava un munt de diners al final de l’exercici. Llavors encara donàvem per descomptat que als avions sempre se servirien menús, però el món de l’economia és ple de genis que saben com manegar-s’ho per obtenir més beneficis, i de l’oliva vam passar al plat sencer. D’aquí, una vegada tothom va haver retirat tots els àpats, es deurien eliminar subtilment procediments, controls, i exigències de qualitat en els materials. Tot correcte i molt legal, però ja no és el mateix ni l’avió és igual. Que parlin amb els enginyers quan hi ha un accident aeri però estic convençut que sovint la darrera paraula la tenen els comptables. Sempre em va semblar que l’oliva en qüestió acabaria per sortir-nos molt cara, però llavors l’ètica no entrava a examen i – que jo sàpiga- tampoc es recull ara a molts balanços. Potser ja va essent hora de canviar.

Arrossegant

Aquella gent als quals, després de tants anys, la metàfora se’ls ha fet realitat i, literalment, els arrosseguen –ras, ras, ras...- pel terra. Enormes, densos; plumbis. Com si es tractés de l’apèndix inflamat d’una baula rovellada. Com si fossin un pres que la vida ha condemnat per no saber viure-la.

Proxy Music

Totes les melodies que ballem deixen un rastre de petjades. Mai no havia estat tan fàcil saber com fa servir la pinta Tony Manero.

Jo també hi era

Tot esmorzant, cafè i diari. En una de les pàgines s’hi veu una fotografia del Parlament de Catalunya i en David Fernàndez de la CUP, que porta una samarreta groga amb el lema “Jo també estava al Parlament”. La iaia no l’hagués portada mai, una samarreta així! Ella hagués dit que també hi ERA! “Patufet, on ETS?”, “Ciutadans de Catalunya, ja SÓC aquí!”. Aquestes frases, construïdes amb el verb “estar”, ens grinyolarien però a les noves generacions de catalans, immersos en el procés imparable d’espanyolització del català, l’eslògan del David ja els semblarà bé. “Pol, ja estàs al Parlament? Sí, ja estic...”. I tira milles. Les samarretes del futur diran “Salvem els pronoms febles” o, encara més bel·ligerants, “En català el complement directe no va acompanyat de preposició”. Ah, sort que sempre hi haurà gent amb actitud radical...

Ben desperts cap a la feina

Una investigació dirigida per un grup de científics de la Universitat de Connecticut i publicada a la Philosophical Transactions de la Royal Society B alerta que l'exposició a la llum artificial provoca greus alteracions a l’organisme. El problema rau en el fet que les pantalles dels smartphones i tablets, els ordinadors i els llums LED generen el mateix espectre que la llum diürna. A causa d'aquest efecte, una breu exposició a aquest tipus de llum pot enganyar el nostre cos en plena nit perquè es comporti com si fos de dia. Si mireu una pel·lícula de por al llit mentre la vostra parella fa estona que es bressola entre ones Alpha i REM i en acabat no podeu agafar el son, no és pas pel neguit que heu passat, sinó perquè el vostre cos es pensa que de cop i volta s’ha fet de dia. A mi, que sempre he estat dels lents de la classe, m’ha costat de veure, però ara entenc què fan les desenes de passatgers que em trobo de bon matí al tren amb el nas enganxat a les seves pantalles il·luminades: del tot motivats, s’estan desvetllant per anar ben desperts cap a la feina. Ah, si ho hagués sabut abans...

Gioconda

La crisi també ha arribat al museu. Pel que diuen, l’assegurança era massa cara des que aquell brètol va intentar esquinçar la meva tela amb la fulla esmolada d’una navalla. De llavors ençà, em van recobrir amb una pantalla de metacrilat i van incorporar al meu costat un vigilant tan perpetu com el meu somriure. Finalment, però, m’han substituït per una còpia, una germana bessona manufacturada a la Xina. Tret d’algun expert, ningú no podria notar la més mínima diferència, i menys els centenars de turistes que dia rere dia s’agombolen al voltant de la meva efígie enigmàtica. I el cert és que em sento molt millor des que em van despenjar, lluny dels flaixos i la multitud. A les nits, deambulo per les sales del museu, em deixo endur pels segles i els corrents. Ja a trenc d’alba, m’atanso a la màquina de cafè que és al costat d’una exposició itinerant de modernisme català, arribada fa mesos. A mi el cafè no m’agrada massa però, com que no hi ha millors casualitats que les buscades, m’hi deixo caure de tant en tant per trobar-me amb un Ramon Casas de llum ataronjada que transforma el meu somrís tebi en una rialla franca. Un dia d’aquests fugirem plegats de la munió de turistes, els flaixos i les guies, d’aquestes parets enormes que ens empresonen. Al museu, només hi restarà la còpia xinesa rodejada de màquines de fotografiar. Al seu racó noucentista, més reservat, hi deixarem un rètol breu: “En préstec”. Marxarem de matinada discretament i suau, com la llum tèbia dels quadres modernistes. Com l’esfumat vaporós que rodeja el meu somrís.

Línies de temps i éssers de llum: vida alienígena

Assegut a la butaca, començo “La història del temps: del Big bang als forats negres”, de Stephen Hawking. A la vegada l’Anna es mira un capítol de Karakia -que segueixo de reüll-, o sigui que dins del meu cap pot ser perfectament que “Plutó treballi de xef al restaurant Univers, on fan cuina típica marciana”. Encabat, idea feliç, “Podríem mirar Contact…” (Wuaki.tv). Jodie Foster és nord-americana i lesbiana a la vida real però aquí parla castellà i s’allita amb un ex-capellà. Se’m fa estrany, però bé. Ah, que al cine tot és ficció i en faig un gra massa? D’acord, però amb “Tiburón” bé que vàreu estar una bona temporada patint cada cop que anàveu a la platja! Contact, basada en la novel·la homònima del creador de la sèrie Cosmos, Carl Sagan, planteja la possibilitat que hi hagi vida més enllà del nostre planeta i que aquesta truqui a la nostra porta el dia menys pensat (d’aquí el nom). Me’n vaig a dormir amb la idea de civilitzacions extraterrestres al cap, éssers amb una ment privilegiada capaços de tocar el piano i planxar a la vegada, per exemple. L’endemà, al tren, a l’alçada de Sant Cugat-Volpelleres, se m’asseu una noia al costat. Polida, arreglada, arracades de perla, anells fins. Ros color de palla, entre peperiana i convergent. Llegeix “Curación a través de un curso de milagros", d’Enric Corbera. Google em diu que a la mateixa editorial del llibre (La caja de pandora) organitzen xerrades com “Contacto extraterrestre y seres de luz”, “La ecología dimensional del Omniverso” o “Líneas de tiempo, marte y la alternativa 4” i penso que, efectivament, amb tota probabilitat hi ha vida alienígena. I és més a prop del que ens pensem.