Aquella gent als quals, després de tants anys, la metàfora se’ls ha fet realitat i, literalment, els arrosseguen –ras, ras, ras...- pel terra. Enormes, densos; plumbis. Com si es tractés de l’apèndix inflamat d’una baula rovellada. Com si fossin un pres que la vida ha condemnat per no saber viure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada