Fa un sol amable al pati de casa i ve de gust preparar-se un te. Com en totes les infusions cal vigilar amb la mesura perquè si en posem poc ens quedarà una aigüeta tenyida, fada. Per contra, si n’aboquem més del compte la beguda tindrà massa cos i un punt amarg que farà de mal beure. Com en tot, cal saber trobar la mesura justa. Ja a fora em trobo amb la parella de tórtores que ha niat en un dels arbres del jardí. Són boniques i gràcils i em fa l’efecte que són les cosines afables dels coloms, que en comparació es veuen massa grans i agressius. Però suposo que parlar de la “Tórtora de la pau” perdria èpica, encara que tot seria acostumar-s’hi: l’imaginari popular és voluble, i més en temps globals com els d’ara. Ella s’està tota estarrufada damunt del niu mentre que ell fa guàrdia ufanós en una branca. El sol escalfa i aprofitem per fer-la petar una mica: el colomí m’explica coses de la feina, que amb la crisi s’hi han notat molt, que han baixat les vendes i que, per acabar-ho d’adobar, han augmentat els impagaments, que ja fa anys que li sembla que ha topat amb un sostre laboral i que li agradaria fer alguna feineta més en una altra banda o fins i tot un altre curs per canviar d’aires... però que tot plegat és mal moment, que amb els temps que corren ja es molt aplegar branques per fer el niu, etc. Jo me l’escolto pacientment i li dic que “Gru, gru, gru...”. I així passem la tarda.
"Una tassa de cafè és la certificació notarial que els pròxims cinc minuts valdran la pena" - Joan Barril
15/4/15
13/4/15
3 x 3
Bons propòsits
Llençar una pedra al mig d’una bassa i, tot observant les petites ones que s’hi fan, pensar que hem fet diana.
Metodologies
En l’àmbit de les ciències socials hi ha imposicions metodològiques que tenen molt d’impostura. Potser el primer error és anomenar “ciència” a allò que no ho és.
Mala peça al teler
Debat al diari Ara sobre la normativa del català per adequar-lo al futur. Regalen un abonament de dos mesos mitjançant una targeta i uns codis que no apareixen enlloc. Al seu espai hi ha només uns claudàtors i la paraula “Códigos”. És una pista del que ens espera? Una llengua decorativa per donar un toc folklòric i una altra per treballar de debò?
10/4/15
Mantega
Actitud d’escriptor català per a minories, una mica geni antisistema maleït i incomprès, i comprovar per Internet que ha viscut els darrers anys de subvencions i altres mandangues públiques. I que el seu pis és molt bonic, però el paga ella. Els nostres Bukowskis beuen gasosa per dinar i es col·loquen amb el gas. El posat és el de Dylan Thomas -amb vestuari actualitzat i ulleres de pasta- però llavors els podem definir amb un mal acudit de Faemino i Cansado.
9/4/15
La tregua
Em cau simpàtic, en Mario Benedetti. M’agrada el personatge, amb aquell bigoti de morsa bon jan i aquells ulls tendres, una mica tristois, d’haver vist molt i haver comprès encara més. M’agrada perquè els seus escrits solen tenir – exigeixen, d’una manera o altra- la tendresa de les primeres vegades, quan encara no ens hem omplert- per falta de temps més que res- de prejudicis i rancúnies que acaben per deixar-nos un regust agre. Però també m’agrada perquè, oficinista perpetu –segons diu-, ha sabut transformar en literatura la monotonia i el tedi de l’oficina. Una mica com Kafka, que era un empleat de banca avorrit i solitari. Avorriment i solitud: dos grans motors de la literatura, certament.
Un text del blog de fa deu anys i Benedetti aviat en farà sis que va morir. Llibres seus com La tregua, però, sempre seran als prestatges del Cafè.
7/4/15
Strange fruit
És estrany "parlar" de música. I més de música jazz. Miles Davis, trompetista (Alton –Illinois- 25 de maig de 1926, Santa Mònica – California- 28 de setembre de 1991). Però això no és jazz, és més aviat enciclopèdia, partitura (i a quin to? A quin ritme?) o metrònom (Moderato? Allegro? Presto?...) i el jazz és una altra cosa, és clar. El seu origen és un aiguabarreig estrany: l’esclavitud, la notació musical europea, la guerra civil americana, les tècniques de “crit i resposta” de la música africana, els responsoris a les pràctiques de l’església... El negre de la tinta, el blanc del paper: les tecles d’un piano, potser. Fats Waller, Scott Joplin, un ragtime, notes que corren amunt i avall... A Nova Orleans, els carros i les putes. Pels carrers estrets se saluda la gent: “Bon jour! Good morning!...”. Les barcasses s’enfilen Mississippi amunt mentre les pianoles roden amb les pales dels vaixells. Un grup de música que torna del cementiri toca When the saints go marching in per a en Buddy Bolden i la seva trompeta perduda ja per sempre entre ampolles d’alcohol. Tornem a casa, Buddy, tornem, Sweet home Chicago. Hi ha sales de ball que ens esperen, bars clandestins plens de metzines prohibides, cabarets, xantatgistes i gàngsters: untuneful harmonicists playing peppery melodies, harmonicistes desafinats que toquen melodies picants. Jerry Roll Morton i Joe “King” Oliver, el rei del coure i la seva banda criolla. Stomping at the Savoy, però això ja ho sabies tu, oi, senyor Miller? Encara que avui no hi ets ben bé tot, una mica in the mood, i deixes que l’Eddie Condon t’acompanyi: acords de cotó pengen del mànec de la seva guitarra mentre el Cotton Club encomana el seu ritme a tota la ciutat de Nova York: el Harlem crema i aquesta nit farem un festa per pagar el lloguer: rent party tonight! Manhattan i el Carrer 52, no perdis el tren, Take the A train, el duc t’espera i ja fas tard. El jazz, strange fruit, més enllà de les modes i el temps...
2/4/15
Team buildings
És clar que des de la mentalitat de l’ètica protestant, allò tan germànic de “et guanyaràs el cel treballant” dels primers colonitzadors americans, les polítiques d’empresa per fer equip funcionen relativament bé però, una vegada passats pel sedàs del “caràcter mediterrani”, hi ha mecanismes de socialització empresarial que perden pistonada. Metàfores marineres, que sempre es porten molt, passejades en vaixell, tots anem a la mateixa nau. Després, diferents nivells de perspectiva: hi ha qui no hi veu més enllà i és feliç fent poques preguntes, afegint cada any una nova capa de pintura al casc; a altres ja els està tot bé mentre puguin anar llençant la xarxa al mar i, finalment, sempre hi haurà algun grumet incòmode que també qüestionarà si el rumb del vaixell és l’adequat o si pot ser que algun dia quedi a la deriva si mai agafa el comandament un capità Haddock despistat. Mentrestant, anem remant.
1/4/15
Cinema mut
Buster Keatons amb barrets de palla, cotxes que arrenquen amb manovella, somriures amples, mig gat d’Alícia al país de les meravelles, mig anunci de dentífric. Sabatots, bastons de canya. Bons i dolents i enmig el no-res. Bigotis engominats, clenxes marcades. Mànegues de bomber que ruixen soles, escales de fusta que són trampes de tisora, trucs d’escapisme. Sapastres, eixerits, Mariones i soldats valents, justícia en forma de tortell volador de nata, petó a la galta. Fosa en negre. The End.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



