Fa un sol amable al pati de casa i ve de gust preparar-se un te. Com en totes les infusions cal vigilar amb la mesura perquè si en posem poc ens quedarà una aigüeta tenyida, fada. Per contra, si n’aboquem més del compte la beguda tindrà massa cos i un punt amarg que farà de mal beure. Com en tot, cal saber trobar la mesura justa. Ja a fora em trobo amb la parella de tórtores que ha niat en un dels arbres del jardí. Són boniques i gràcils i em fa l’efecte que són les cosines afables dels coloms, que en comparació es veuen massa grans i agressius. Però suposo que parlar de la “Tórtora de la pau” perdria èpica, encara que tot seria acostumar-s’hi: l’imaginari popular és voluble, i més en temps globals com els d’ara. Ella s’està tota estarrufada damunt del niu mentre que ell fa guàrdia ufanós en una branca. El sol escalfa i aprofitem per fer-la petar una mica: el colomí m’explica coses de la feina, que amb la crisi s’hi han notat molt, que han baixat les vendes i que, per acabar-ho d’adobar, han augmentat els impagaments, que ja fa anys que li sembla que ha topat amb un sostre laboral i que li agradaria fer alguna feineta més en una altra banda o fins i tot un altre curs per canviar d’aires... però que tot plegat és mal moment, que amb els temps que corren ja es molt aplegar branques per fer el niu, etc. Jo me l’escolto pacientment i li dic que “Gru, gru, gru...”. I així passem la tarda.
