És clar que des de la mentalitat de l’ètica protestant, allò tan germànic de “et guanyaràs el cel treballant” dels primers colonitzadors americans, les polítiques d’empresa per fer equip funcionen relativament bé però, una vegada passats pel sedàs del “caràcter mediterrani”, hi ha mecanismes de socialització empresarial que perden pistonada. Metàfores marineres, que sempre es porten molt, passejades en vaixell, tots anem a la mateixa nau. Després, diferents nivells de perspectiva: hi ha qui no hi veu més enllà i és feliç fent poques preguntes, afegint cada any una nova capa de pintura al casc; a altres ja els està tot bé mentre puguin anar llençant la xarxa al mar i, finalment, sempre hi haurà algun grumet incòmode que també qüestionarà si el rumb del vaixell és l’adequat o si pot ser que algun dia quedi a la deriva si mai agafa el comandament un capità Haddock despistat. Mentrestant, anem remant.
2 comentaris:
a la meva empresa més que vaixell crec que anem amb submarí perquè no parem de submergir-nos >_<
Algú et diria que, en el fons, tota crisi és una oportunitat. Sigues emprenedor i blablablà...
Publica un comentari a l'entrada