Em cau simpàtic, en Mario Benedetti. M’agrada el personatge, amb aquell bigoti de morsa bon jan i aquells ulls tendres, una mica tristois, d’haver vist molt i haver comprès encara més. M’agrada perquè els seus escrits solen tenir – exigeixen, d’una manera o altra- la tendresa de les primeres vegades, quan encara no ens hem omplert- per falta de temps més que res- de prejudicis i rancúnies que acaben per deixar-nos un regust agre. Però també m’agrada perquè, oficinista perpetu –segons diu-, ha sabut transformar en literatura la monotonia i el tedi de l’oficina. Una mica com Kafka, que era un empleat de banca avorrit i solitari. Avorriment i solitud: dos grans motors de la literatura, certament.
Un text del blog de fa deu anys i Benedetti aviat en farà sis que va morir. Llibres seus com La tregua, però, sempre seran als prestatges del Cafè.
2 comentaris:
Doncs no he tingut el plaer, i no vull ser falton, però si és mort, tampoc hi ha massa pressa per posar-s'hi...
Doncs jo li donaria més prioritat que algun de viu, xexu!
Publica un comentari a l'entrada