Let your soul be your pilot

Alguns moments van quedar cristal·litzats entre els solcs d’un disc de fa vint anys i en tornar-lo a tocar se m’apareix la llum de llavors... però ja no la sé veure igual. Perquè abans era més molsa i ara sóc més liquen, més savi però també més madafaca 2.0. Somric igual als venedors de motos i els dic “És molt interessant, tot això..” però és clar, ja no la compro. “Let your soul be your pilot”, té, això encara sí.

Les formes i el fons

El primer violí de l’orquestra llueix una cinta fluorescent al cap i la soprano duu els pantalons –un texans descolorits- mig esparracats. La noia de l’arpa mastega de forma barroera un xiclet  mentre els violoncels fumen sense parar. El director, recolzat a la tarima, mostra signes evidents d’embriaguesa i increpa els assistents al concert mentre comencen a sonar els primers acords de la 5ª de Beethoven. A les antípodes, un jove empolainat, clenxinat, amb esmòquing i sabates lluents es dirigeix al públic: “Senyores i senyors tinc el goig de presentar-los el nostre darrer disc: Never mind the bollocks, en si bemoll...”.

Golfes

37 esglaons (un de buit per amagar-hi els diners i les joies durant els viatges). Sostremort ben aprofitat i fràgil: rajola cuita, guix i canyís. Un filferro, un bastó, la fotografia de la iaia i el germà que van matar a la guerra, una calaixera corcada, una planxa de ferro colat, un orinal, un aparell de ràdio marca "Zenith" amb un llamp dibuixat, dos baguls, roba arnada, disfresses i garlandes, ulleres amb nas postís, revistes que parlen de “La gran inundació al Vallès (1962)”, Franco a la portada, “Arriba España, el Generalísimo ha visitado, blablablà...”, llibres d’Editorial Catalana, 1920, un teatre de cartró, soldadets de plom, una maleta plena d’instruments musicals: un triangle, unes xixines, una carabassa buida pintada de color verd. Un nen que tria i remena sorprès mentre espera que la besàvia li faci el pa amb oli i sucre per berenar. “Sobretot no pugeu a les golfes que us podríeu fer mal...”.

El futur és ple de bons records

Un dia, per atzar, t'adones que encara recordes més de dotze fórmules de derivació i gran part dels més de set-cents codis que formen el Pla General Comptable. Records de fa vint anys que han quedat fixats com cristalls de quars al fons de la memòria. Em pregunto si les vivències d’ara algun dia també es mineralitzaran per sempre. Bandes sonores a l’Ipod, pessigolles a l’esquena, buguenvíl·lies al pati, un banc de fusta, un para-sol. De petit feia col·lecció de minerals, els guardava en caixetes de fusta amb el seu nom i procedència. Si fa o no fa com ara. Ben mirat, tots som col·leccionistes de memòries i, quan el futur és ple de bons records que ens esperen, ens engresquem encara més. Esperança = temps + optimisme.

Fum

Els cigarrets Marlboro van ser introduïts inicialment per al mercat femení però després que se sabés la vinculació del tabac amb el càncer es van pensar a vendre a homes més conscienciats i preocupats per aquesta malaltia. Com que llavors només fumaven amb filtre les dones es va voler donar una imatge masculina i viril a la seva publicitat, d’aquí el famós cow-boy. Al cap de poc les vendes es van disparar. La realitat depèn de la percepció que en tenim i si se sap vendre bé el producte sempre hi haurà qui el compri, encara que ben mirat només sigui quitrà i nicotina. Fum.

May I have a cup of tea?

En Paul McCartney es queixava – i amb raó- de la dificultat de trobar a vegades una “simple tassa de te”.

- May I have a cup a tea, please?

- Yes, Sir. What kind of tea?

- I don’t know. A cup of tea...

El te de sempre, vaja. Unes fulles, una mica d’aigua bullint, una cullerada de sucre. Cup of tea. I sí que de tant en tant ve de gust tastar altres varietats aromatitzades com a excepció, per sortir de la rutina, però després vols la teva tassa de te calent habitual, amb gust de sofà i manta o sol tebi a la cara assegut en un banc de la plaça. Una tassa de te és tornar a casa quan no hi podem ser. Que no ens compliquin el camí amb gustos rars, que una vegada arribats el primer que fem es posar-nos còmodes i treure’ns les sabates. May I have a cup of tea, please?

Trempats

Torno al gimnàs i em sorprèn que se m’obri la porta automàtica: em pensava que el carnet ja hauria caducat o s’hauria rovellat la banda magnètica. Als vestidors un grup d’avis riuen amb un acudit d’andropàusics. Efectivament, el membre viril a partir de certa edat sembla que ja no ho és tant i resta flàccid i exànime com la mirada apàtica d’un funcionari vençut pel temps. Tots plegats riuen amb la broma. Trempar és un verb que ara es porta, fins i tot surt als diaris (“La idea de la independència no ha fet trempar tothom”) però, definitivament, fa l’efecte que no va amb el grup, que es vesteix despreocupadament. Constato que hi ha una edat en què ja no trempes i -és un consol- sembla que t’importa més aviat poc. Si els septuagenaris sabessin anglès segur que s’explicarien l´acudit que va incloure  Billy Wilder, el director de “Con faldas y a lo loco”, en el discurs que va fer quan va anar a recollir el seu Oscar honorífic:

OLD MAN: Doctor, I can’t pee.

DOCTOR: Tell me, Mr. Moskowitz, how old are you?

OLD MAN: I’m 94

DOCTOR: You’ve peed enough

Deu ser que l’humor és la darrera cosa que es perd.