Camins de ronda

Potser en altres temps els camins de ronda, aquells que transcorren arran de platja, van servir per al transport de mercaderies o la comunicació entre poblacions per si hi havia algun atac pirata, però avui en dia tenen –segur- una utilitat més lúdica: converteixen els nostres passeigs en els dits de l’amant que, a poc a poc, ressegueixen el contorn d’una esquena-platja coneguda. Són el camí que mena a racons més íntims, a barraques de pescador encabides a la pedra salada amb barques amb nom de noia a l’entrada. Són el corriol que porta a dunes i atzavares amb regust de vermut i tarda. Camins de ronda: Cadaqués, Calella, Blanes, Tamarit, l’Ametlla… de nord a sud, poblacions-piga que fan de bon resseguir. A peu per la costa-esquena, som equilibristes en un fil de sorra prim que cus cel, sol i platja.

Pale blue dot

From this distant vantage point, the Earth might not seem of any particular interest. But for us, it's different. Consider again that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader," every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam. The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that in glory and triumph they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner. How frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds. Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity – in all this vastness – there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves. The Earth is the only world known, so far, to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment, the Earth is where we make our stand. It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known. 

Carl Sagan, Pale Blue Dot: A Vision of the Human Future in Space.

Operació retorn

L’oli fi de la rutina greixa l’engranatge dels dies: arriba el dia en què les vacances també fan les maletes i ens deixen amb una nota que diu “penseu a regar les plantes”. El sol encara crema però no tant i ben aviat els grans magatzems del tall britànic recordaran als més petits que s’ha de tornar a l’escola. Les busques del rellotge, adormides fins fa poc, marquen de nou les hores amb precisió quirúrgica: cinc minuts més de son i tot són trens que s’escapen i cues a la carretera. Fotografies d’estels a la platja, arrossos i rialles desfilen pel Power Point de la nostra memòria entre codis i correus electrònics acumulats. “Operació retorn”, badalls davant el mirall mentre diem adéu al nostre alter ego que, vestit amb bermudes i sandàlies, s’acomiada de nosaltres a l’altra banda tot deixant-nos com a record un lleu to morè a la pell. Una mica més tard algú dirà “Ben tornat!” i “Fas bona cara...!”.

Grècia

Fa vint anys Grècia era acròpolis, cariàtide, Partenó (i tots els seus frisos espoliats que són al British Museum). Sol i sal. Regatejar pels mercats, cançons a la plaça Sintagma, mar blau i espurnes de llum, les illes d’Hydra, Poros i Aegina, banys al costat d’un vaixell, cases blanques. Plats típics que ara ja coneixem però que llavors eren tota una novetat: souvlaki, tsatsiki, moussaka. Descobrir que “manta” es pronuncia igual que “peseta” i que “vale” vol dir “més” per perplexitat nostra i del cambrer que seguia abocant-ne més en una tassa ja a punt de vessar. També era Porta d’Adrià, estadi olímpic, l’acústica perfecta del teatre d’Epidaure o canvis de guàrdia amb soldats de vestimenta peculiar. Fotografies, postals, adreces noves, “ja ens trucarem, fins aviat”. Ara és tot això encara però també Tsipras, “paquets d’austeritat”, “reformes”, “zona euro”, “cimeres urgents” i un jubilat que plora al costat d’un caixer automàtic perquè només pot treure’n seixanta euros després d’esperar tot un matí. Fa vint anys el món era més amable o jo era més ignorant? Sigui com sigui m’agraden més els records d’abans.

"La arruga es bella"

Diaris que escarneixen actors i actrius per no haver acceptat el pas del temps i haver-se fet cirurgies plàstiques que els han convertit en una caricatura d’ells mateixos, amb el rostre estrafet, desfigurat. Ens diuen “Mireu com era i observeu què li han fet a la sala d’operacions” i ho il·lustren amb una imatge de dues dècades anteriors, de quan triomfava a les sales de cinema de tot el món. Segurament si deixéssim envellir les persones no haurien de desfigurar-se la cara d’aquesta manera per semblar el que no són. Els acusen de no saber acceptar el pas dels anys i els primers que cauen en el mateix error són els diaris que els mostren. Ah, no hi donem més voltes... si fins i tot el robot Terminator s’ha fet gran i ens fa patir una mica quan deixa anar allò de “I’ll be back...”. Com va dir el sastre Adolfo Domínguez, “la arruga es bella” i, a força de remakes, sembla que també el rovell. Ànims!

"Viatjar està sobrevalorat"

De sobte algú diu: "Viatjar està sobrevalorat". En temps d'impostures i Instagrams globalitzats s'agraeix una afirmació tan honesta. I el cert és que tard o d'hora descobrim que, anem on anem, no podem fugir de nosaltres mateixos. Els nostres pensaments ens acompanyen arreu com les llaunes lligades als cotxes dels recent casats a les pel·lícules americanes. Together forever. Ens movem per fora però no per dins. Llavors, per què viatjar? És cert que està sobrevalorat? Fa deu anys jo mateix m'ho vaig preguntar i vaig escriure aquest text una mica massa líric i ensucrat:

De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i per poc que estiguem al cas sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps o les flors dels ametllers. Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures, però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola, però sempre tornem al ritme serè del Mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.

De "farol"

Un mestre Zen caminava en la foscor de la nit acompanyat del seu deixeble. Com que el mestre duia un fanal encès, el deixeble li va dir:

- Mestre, jo tenia entès que hi podies veure en l'obscuritat.

- I puc- va ratificar el mestre.

- Llavors, per què necessites la llum del fanal?

- Perquè aquells que no hi poden veure en la foscor no s'entrebanquin amb mi.

Zen o eixerit?