"El regocijo de mi marido"

El món de les APP per a telèfons mòbils no s’acaba mai i n’hi ha per a tots els gustos i àmbits. En el camp de la salut, per exemple, hi podem trobar l’aplicació Universal Doctor Speaker, un traductor mèdic que inclou il·lustracions i locucions i facilita les consultes quan el metge i el pacient no parlen la mateixa llengua. Fa uns anys em van explicar un cas que es va donar a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, popularment conegut com Can Ruti: una senyora d’ètnia gitana entra a la consulta de la metgessa i li explica que li fa mal “en el regocijo de su marido”. La metgessa, que va passar el MIR amb bona nota, es perd. “On diu que li fa mal?”. L’altra es remou incòmoda al seient. “En el regocijo de su marido”. Com? Finalment la pacient s’arromanga la faldilla i s’assenyala l’entrecuix, que es “donde su marido se regocijava”. Ah, esclar, visca els eufemismes. Aquest segurament s’endú el primer premi al pudor. Actualment, amb l’Universal Doctor Speaker, res d’això no hauria passat. El progrés, com diria en Punset, “és fantàstic”.

Marc estret, mirada curta

“També es pot veure el món des d’una finestra petita”. Qui ho va dir? Ah, sí, Giacomo Leopardi, el poeta italià. Fins i tot si el forat és prou petit pot fer l’efecte de “cambra obscura” i projectar en una sala sense llum tot el que passa al carrer, com al Museu del Cinema de Girona, un truc que també feien servir molts pintors poc traçuts. Les realitats retallades, els marcs estrets, les perspectives curtes estan bé per a les persones de vol gallinaci i cloqueig mimètic, felices de pondre el seu ou diari; individus que, de fet, s’espantarien si algun dia algú es deixés oberta la porta del galliner. Però el cert és que els marcs petits, si no es té tirada al badall professional, al “qui dia passa, any empeny”, acaben per esdevenir una cotilla que ens calcem amb més o menys resignació a canvi d’unes tornes que, paradoxalment, mai no ens acaben de fer el pes.

"Venimos en son de paz"

Res de llibres d’anàlisi geopolítica, documents amb tesis rebuscades, hipòtesis feixugues… l’explicació de tot plegat es trobava amagada, des de fa una bona colla d’anys, a les lletres d’una havanera. La pista correcta s’havia de pescar amb un cullerot, entre grans de cafè i peles de llimona, al fons d’un rom cremat. Ho hem cantat a cor unes quantes vegades: “En tingueren la culpa els americans”. I és que, escolta, no hi ha conflicte tèrbol i malgirbat en què, per poc que gratis una mica, no t’assabentis que uns anys abans i en nom de la llibertat –o del petroli- uns ianquis de bona voluntat van vendre prou armament als pirates del país com per poder interpretar Mar i Cel unes 400 vegades. És a dir, que si algú va embolicar la troca ben embolicada, van ser els nebots de l’oncle Sam. Ara, també és veritat que disposen d'un Departament de màrqueting fabulós i ja he perdut el compte de les pel·lícules que comencen amb la bandera de les estrelles-centella, la famosa Star spangled banner, en un primer pla. Que ja se sap que els indis eren els dolents. Que les naus extraterrestres sempre aterren en algun lloc entre Washington i Los Angeles i llavors no hi falta mai un jove ben plantat i intrèpid que tot fent un pas endavant surt de la multitud, alça el braç i saluda els forasters de cap ample, ulls grossos i boca petita tot dient-los: “Venimos en son de paz”.

"Estaré aquí mismo"

Entre notícies de refugiats, pactes, independències, PIBs i altres, gairebé em passa desapercebuda, però era allí, en un raconet. Una petita columna a la secció de societat: resulta que la setmana passada es va morir la Melissa Mathisson. Qui? La Melissa Mathisson, l’escriptora del guió de la pel·lícula “ET, l’extraterrestre”. Després de tants anys ja he perdut el compte de les vegades que l’he vist (la primera en una versió VHS pirata en què se sentia la gent del cinema!) però encara ara m’emociona escoltar l’hominoide d’ulls grossos i coll extensible quan diu allò de “Estaré aquí mismo…” just abans d’emprendre el vol de retorn cap al seu planeta (llavors l’ET encara parlava castellà, no anglès com ara). Normalment la gent se’n riu, d’això. “Homeeee, vols dir? A la teva edat?”. Els mateixos que al cap d’unes hores sortiran al balcó cridant d’alegria com uns posseïts o es negaran a sopar, emmurriats, perquè un senyor en pantalons curts ha xutat un tros de cuir esfèric al fons d’una xarxa. Com deia el torero: “Hay gente pa’tó!”.

Muriel

Encara ara se’m fa estrany veure la Muriel Casals al televisor. Per a mi el seu lloc natural és al damunt de la tarima, a la Facultat de CC.Econòmiques de la UAB, impartint l’assignatura d’Introducció a l’economia. Llavors fèiem servir el llibre del catedràtic Lluís Barbé, que ella repetia fil per randa. A mi em provocava la sensació de rebre uns coneixements “de segona mà”, com si em parlés un ventríloc, un cert neguit en saber que l’original era en una altra banda. En el primer examen, la Muriel ens va agafar en fora de joc amb un dibuix on es veien uns cowboys amb llaçades que perseguien unes guardioles amb aparença de garrí. Les preguntes eren: “Qui són els cowboys? Què representen els porquets?”. Ara hagués vist de seguida que el dibuix era fet amb el traç perfectament distingible de les il·lustracions del The Economist (revista a la qual em vaig aficionar després d’haver de traduir uns quants articles per a una altra economista també prou coneguda). Amb una mica de sort fins i tot hauria llegit l’article i hagués superat la prova ben airós. De no haver-ho fet, però, ara també sabria que n’hi havia prou amb confegir un text tipus “embolica-que-fa-fort” dient qualsevol bajanada farcida amb les paraules “fluxos”, “inversors”, “renda” o “capital”. Aprovat segur.

"¡Que no cunda el pánico!"

La manera com molts economistes, empresaris, polítics, etc. s’enfronten a la qüestió del canvi climàtic* em recorda aquella escena de Tiburón (Jaws en l’original) en què un biòleg expert informa que hi ha un enorme tauró blanc a la costa i que, de no capturar-lo, esperen un seguit de desgràcies a la població. Enmig de l’advertiment l’alcalde diu que d’acord, però que primer cal pensar en la temporada d’estiu, que aviat vindran un munt de banyistes disposats a gastar els seus diners a la ciutat i que tampoc cal que s’escampi el pànic. La pel·lícula -atenció, spolier!- acaba com el rosari de l'aurora. Espero que d’aquí uns anys ningú no ens miri amb la cara pàl·lida i ens deixi anar allò de “We’re gonna need a bigger boat” ("Necessitarem un vaixell més gran") perquè només en tenim un. 

* Si es vol es pot canviar per la paraula “Pensions”. El text funciona igual. 

Truc o tracte?

A vegades envejo una mica aquelles núvies vestides de blanc radiant que afirmen al sortir de l’església, exultants i amb ulls brillants d’enamorada: “És el dia més feliç de la meva vida!!”. Vull dir que m’agradaria estar feliçment emmarcat per un grapat de tòpics sense ser-ne conscient. Viure amb el pilot automàtic social, empassar-m’ho tot com les oques, no qüestionar convencions, ser una baula més de l’engranatge, comfortably numb. Però és divertit jugar a fer d’antropòleg, sociòleg (xxxx-òleg, en general). Sovint som nosaltres i la nostra circumstància, circumstància que sol venir donada per una bona colla de convencions acumulades al llarg dels anys. Però són immutables, aquestes convencions? Les podríem capgirar? Un cop vaig llegir que existeix una tribu els membres de la qual no tenen inconvenient en copular públicament però que es moren de vergonya si algú els veu menjar. Com és que en la nostra societat, per exemple, no costa res convidar algú a una calçotada però tothom ens miraria amb astorament si l’invitéssim a una sessió de sexe en grup? És possible que alguna festa de Halloween aquests dies acabi en una bacanal de panellets, moniatos i plaer carnal però em fa l’efecte que seran minoria. Trick or treat? Truc o tracte? Si vius en societat, una mica de les dues coses.