Muriel

El 6 de novembre vaig escriure aquest text:

Encara ara se’m fa estrany veure la Muriel Casals al televisor. Per a mi el seu lloc natural és al damunt de la tarima, a la Facultat de CC.Econòmiques de la UAB, impartint l’assignatura d’Introducció a l’economia. Llavors fèiem servir el llibre del catedràtic Lluís Barbé, que ella repetia fil per randa. A mi em provocava la sensació de rebre uns coneixements “de segona mà”, com si em parlés un ventríloc, un cert neguit en saber que l’original era en una altra banda. En el primer examen, la Muriel ens va agafar en fora de joc amb un dibuix on es veien uns cowboys amb llaçades que perseguien unes guardioles amb aparença de garrí. Les preguntes eren: “Qui són els cowboys? Què representen els porquets?”. Ara hagués vist de seguida que el dibuix era fet amb el traç perfectament distingible de les il·lustracions del The Economist (revista a la qual em vaig aficionar després d’haver de traduir uns quants articles per a una altra economista també prou coneguda). Amb una mica de sort fins i tot hauria llegit l’article i hagués superat la prova ben airós. De no haver-ho fet, però, ara també sabria que n’hi havia prou amb confegir un text tipus “embolica-que-fa-fort” dient qualsevol bajanada farcida amb les paraules “fluxos”, “inversors”, “renda” o “capital”. Aprovat segur.

També aquest comentari: 

[...] La Muriel va posar aquell examen de bona fe. Ella va ser la primera sorpresa al veure que gairebé ningú no va saber què dir. Als 19 anys, què vols? Però era bona persona. Ara està per altres qüestions. Muriel: els cowboys amb la llaçada eren l'Estat espanyol i els garrins que en fugien, nosaltres! Aquesta era la resposta correcta, oi?! :)

I ara m'he quedat sense paraules...

De rebaixes

S’està a peu dret contra un aparador i s’acaba de posar bé la roba: jersei de llana amb coll de pic, texans d’arreglar i unes sabates nàutiques de color marró. Ben clenxinat. Podria ser un familiar, nosaltres mateixos. Del cel cau una pluja fina que no per desitjada deixa de ser incòmoda. Petites gotes que a poc a poc han amarat la caixa de cartró on ha passat tota la nit. Al seu costat, una manta i una bossa de plàstic botida amb el que li queda. Un parell de metres enllà hi ha una sabateria amb un rètol enorme que diu “REBAIXES”.

Silenci

Ah, el vent del silenci, que no provoca onades però tampoc empeny cap vaixell.

I like to ride my bicycle

Crec que per als dos anar al gimnàs té un punt de penitència, una mena de càstig per intentar compensar la nostra vida sedentària i el colesterol. Però mentre que jo pedalejo en “mode robot”, amb una velocitat de creuer constant, consternat perquè al cap de mitja hora –segons informa la màquina- no he aconseguit cremar ni la meitat de calories corresponents als fruits secs que vaig endrapar ahir després de sopar, ell ho fa com si li anés la vida en l’intent –potser sí- com si amb la força de les seves cames hagués d’enlairar un Boeing 747 o fer girar els molins de vent de tota la Serra del Tallat. Però me’l miro bé i el delata el pentinat –aquelles patilles-, les ulleres fosques de pasta, el ventre prominent botit a la samarreta massa donada. No em costa massa imaginar-me’l assegut a la taula d’una entitat bancària o empresa  d’assegurances durant tota la jornada, anant a esmorzar a mig matí al Rincón de Benito i demanant l’entrepà de xoriç ibèric, dinant al Bon Vivant (escudella barrejada, braó al forn i tiramisú per postres) al migdia. Al vespre, en posar-se al pijama, la dona li deu dir: “Quina panxa que fas!”. I ell deu respondre: “Doncs no ho entenc, mira que jo m’hi desfaig, al gimnàs!”.

Eixerits

Vitello Tonnatto, enginyer italià, va dedicar gran part de la seva vida a desenvolupar un motor de moviment perpetu, un somni perseguit durant segles i que, per motius de físics, sembla impossible de dur a terme. Efectivament, un aparell que es donés impuls amb el propi funcionament està condemnat al fracàs per qüestions com la gravetat, el frec entre les peces, etc. Qui més s’hi va acostar vas ser l’holandès Peter Van Campen, que al s. XVII va muntar un rellotge amb calendari infinit. Una proesa per a l’època i que, suposadament, funcionava amb un joc de pesos i contrapesos que n’asseguraven la seva marxa ad aeternum. Malauradament, una anàlisi minuciosa dels rodatges va permetre trobar un petit motor de corda amagat en l’interior d’un dels seus eixos i que n’assegurava el funcionament per molts anys però no per sempre. Darrerament aquesta vella estratagema ha tornat de la mà d’alguns ciclistes que, cansats de dopar-se ells mateixos, han optat per enganyar amb la bicicleta. Sembla que almenys un parell d’esportistes estan sent investigats per amagar un petit motor entre els seus pedals. Aquest truc és nou en el camp de l’esport però és evident que en altres àmbits ja havia estat documentat àmpliament. I és que fer el viu ja ens ve de lluny.

Perpetuum mobile

Haig de tornar a greixar la màquina.
Fa massa setmanes que tanco les paraules
dins petites caixes de metacrilat
com si fossin coleòpters,
apuntant les idees
només amb una agulla de cap.
Tants dies sense dir-me
i quasi bé oblido el meu nom.

No durarà pas massa aquest jet-lag
de mi mateix i ja fa dies que m’encalço.
Mentrestant, ressegueixo amb el capciró dels dits
l’esquena nua de les hores
mentre dorms.
Un batec, un metrònom suau,
un cel amb pigues.
Dic el teu nom a la volta de la nit
i un eco llunyà em respon
amb veu de dona.

Plou però pel que plou plou poc

Continents líquids damunt el sostre del cotxe -trencaclosques d’aigua de pluja- llisquen vidre avall engolits rítmicament per l'eixugaparabrises. Semàfors de color vermell que fan ullades al cel encara negre del matí. Pampallugues taronges, intermitències, andanes, catenàries, fulles mortes, bitllets caducats. Llibres amb tapa tova, amb tapa dura, trucades, ordinadors, pomes mossegades, 8 GB d’arxius mp3: cançons diverses per a un ritme constant. Sting... another day goes by.

Un escrit de fa 5 anys, de quan plovia més sovint. Per cert: i la pluja, quan?