Haig de tornar a greixar la màquina.
Fa massa setmanes que tanco les
paraules
dins petites caixes de metacrilat
com si fossin coleòpters,
apuntant les idees
només amb una agulla de cap.
Tants dies sense dir-me
i
quasi bé oblido el meu nom.
No durarà pas massa aquest jet-lag
de mi mateix i ja fa dies que m’encalço.
Mentrestant, ressegueixo amb
el capciró dels dits
l’esquena nua de les hores
mentre dorms.
Un
batec, un metrònom suau,
un cel amb pigues.
Dic el teu nom a la volta de
la nit
i un eco llunyà em respon
amb veu de dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada