Turista de calendaris antics

Cercles concèntrics al llac Leman, mitja lluna que fa de frontera entre Suïssa i França. Barca, memòria, solcs en l’aigua del temps. Herba verda a la riba, bancs per seure-hi i dels que serveixen per guardar-hi milions anònims, Ginebra. Estàtua de bronze, “Vevey a Charles Chaplin”. Records que s’amunteguen entre fulls de calendari, visites turístiques al meu passat.

So - Peter Gabriel

“All of the buildings, all of the cars, where once just a dream in somebody’s head”. Enguany fa trenta anys que la veu trencada d’en Peter Gabriel em fa companyia. Primer, des d’aquell vinil comprat al Baricentro i que va sortir defectuós –ja és mala sort, tant de goig que feia la portada -, anys més tard, des d’una cinta de casset que va acabar gastada de tan passar pel capçal del Walkman, després en la reedició del CD, i actualment crec que no em cal format perquè hi ha cançons que amb els anys – com algunes cicatrius- ja formen part de nosaltres d’una manera física. Sí Peter- perdona que et tutegi, la confiança, ja se sap- tots els edificis, tots els cotxes, van ser una vegada només un somni al cap d’algú que va saber imaginar, veure d’una manera preclara, allò que els altres ni intuïen. Ep, Peter, tu que ets un d’ells, algun nou missatge per a la borregada? Anem una mica desorientats, Pere –mira, et tradueixo el nom i tot -, autopista amunt, carretera avall. Això sí, a la guantera del nostre cotxe no hi falten mai un parell de CD teus: Sledgehammer, Big Time... que tot viatge és curt si es fa amb bona companyia. Si depèn de nosaltres, que passin trenta anys més. Ànims i don’t give up.

Joc de miralls

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments en què la persona es creu per ningú observada, em sembla veure-hi raigs de llums potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res no comparable. D’altres vegades crec que no hi ha res tan difícil; i més difícil encara que conèixer-se un mateix. 

Mercè Rodoreda 

Fotografia: Carles. Mercantic de Sant Cugat. 

Free as a bird

Salvador Dalí deia que la intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales. La frase m’ha fet pensar en el llibre de memòries del músic Sting, quan afirma que escoltava els discs una vegada i una altra a alta velocitat perquè l’augment de revolucions li permetia fer més present la línia del baix i això li facilitava treure’n l’entrellat. “This is how you escape...” diu que pensava mentre posava l’agulla per enèsima vegada damunt del vinil. Efectivament, així escapava de les limitacions del seu poble natal de color gris, de la manca d’ambicions dels seus habitants, de la rutina a què es veia lligat. No sé si hi ha massa ocells intel·ligents sense ales. Potser hi ha algun cas afectat per alguna patologia que li impedeix volar i prefereix estar engabiat. També hi ha ocells amb ales curtes que, com en tots els zoològics -i més si hi han nascut-, no són massa conscients de la gàbia en què viuen, però en general em fa l’efecte que l’espurna que va lligada a la intel·ligència fa alçar el vol, d’una manera o altra, als ocells més eixerits. Les palmeres de les ciutats són plenes de lloros que un dia es van cansar de repetir el mateix.

Fotografia: Carles. Girona, Temps de flors. "Les papallones no es poden engabiar".

Curiositats de l'idioma

Als països mediterranis, quan algú se'n surt per poc d'alguna circumstància, diem que s'ha salvat "pels pèls". L'expressió sembla provenir d'alta mar quan, a punt d'ofegar-se, els mariners eren salvats en recollir-los gràcies als pèls de la barba o de la seva cabellera. Als països anglosaxons, com a equivalent, diuen que se salven "per la campana" (saved by the bell). Com vam passar dels pèls a l'instrument idiòfon de percussió? Segons diuen, l'expressió anglesa té el seu origen en una campana que es posava a prop dels taüts, lligada amb una cinta a la mà del difunt, per si aquest reviscolava (s'han donat casos de reviscuts, algun de força famós que encara cueja). Si algú passava per allí i podia sentir el dring d'alerta, l'afortunat o afortunada se salvava -literalment- per la campana. És a dir, pels pèls.

Segones oportunitats

Dilluns. La llum del matí es filtra per la reixa que hi ha a tocar del sostremort de canyís, s’escola pels forats i es projecta en feixos blancs i tènues cap al terra de fang cuit. Baguls, fotografies en blanc i negre, llibres prefabrians, una guitarra desafinada, una nina de porcellana amb els ulls esbatanats, botons de nacre, soldadets de plom abonyegats en batalles amb regust de pa amb vi i sucre. Andròmines anònimes d’usuaris que fa temps que han passat avall. Són allí, exànimes, acumulant pols. A l’entrada de la casa hi ha una furgoneta blanca amb un rètol que diu “Se vacían pisos”. El diumenge algú començarà a tocar la guitarra i un lector àvid trobarà el llibre descatalogat que feia temps que estava buscant. Els Encants són plens de persones i coses que busquen segones oportunitats.

Fotografia: Carles

Creients

Disculpar l’Església pels seus errors massa humans em sembla, posats a entrar en el joc de la culpa, el pitjor dels pecats. Propi d'autòmats de missa de dotze que busquen la divinitat i se’ls encalla la mirada entre una creu i la brillantor d'or fals d’un calze. Sense voler desmerèixer la labor dels que piquen pedra al capdavall de l’organigrama eclesiàstic, sort en tenim que la fe de moltes persones laiques comença precisament on acaba la de molts creients. Ben mirat, creure en Déu és fàcil, el que realment costa –només cal llegir els diaris cada dia- és creure en la Humanitat.

Fotografia: Carles. Sant Joan de les Abadesses.