No deixa de sorprendre el que ens feien menjar les mares quan érem petits. Ara, malgrat la crisi, vivim en l’abundància, res a veure amb la misèria que va configurar la mentalitat dels nostres avis i que, inevitablement, va passar als nostres progenitors a l’hora de péixe’ns. Sense ser massa conscients d'allò que engolíem, de petits ens van fer passar coll avall àpats que, malgrat “dur molt d’aliment”, semblaven trets d’un receptari redactat pel mateix doctor que va crear el monstre de Frankenstein.
De tot el repertori de les parades de menuts sempre m’han neguitejat els cervellets de xai, tan ben posats als seus envasos de plàstic transparent que fins i tot deixarien veure les idees bovines de ser viu l’animal. Els esmentats cervells, ben arrebossats, són un plat d’allò més fi. Ara bé: si de petit sembla que me’ls menjava amb delectança, ara costarien de fer passar avall.
Una altra curiositat gastronòmica de llavors eren les turmes. Això és: part de l’aparell reproductor del xai o del bou. Com es cuinaven les turmes? No en tinc la més remota idea. Es feien al vapor? Passades volta i volta per la paella? La dimensió importava? Es venien al pes o per unitats? Sigui com sigui, ara no és una menja en què pensin les mares i pares a l’hora de nodrir la canalla. Com en tot, caldria redefinir el producte, donar un nou format a aquestes suculentes visceres. Algú ha pensat a fer potets infantils de cervell amb turma ben passats per la trituradora? Pràctics i amb molt d’aliment -que deien les àvies- serien tot un èxit comercial. N’estic segur.
