Tonsoneries

De tant en tant a les grans ciutats hi trobem, enmig de tant local antic prefabricat, algun que ho és de veritat. Supervivents de la bombolla immobiliària, resistents de l’especulació, situats en llocs privilegiats però immunes a les ofertes de bancs i grans cadenes de botigues. I és així que a Barcelona, per exemple, molt a prop de la Universitat i a tocar de la Gran Via, hi ha un establiment que sembla escapat d’una altra època. Amb un tendal verd anuncia la seva activitat principal: res d’estilismes ni disseny capil·lar. L’establiment, dedicat a l’art de polir la perruca al personal, és una TONSONERIA. Vista de lluny, s’entrelluquen tot de miralls i butaques noucentistes i és fàcil imaginar-hi navalles que cal esmolar i tònics per a l’afaitat que fa temps que no es fabriquen o costen de trobar. Però què és una tonsura? Segons la Viquipèdia és una pràctica adoptada per algunes Esglésies cristianes consistent a afaitar una part dels cabells d'un clergue. Concretament, la tonsura a la romana deixava la closca ben pelada per la part de dalt als sacerdots. Com que gairebé tots els homes, tard o d’hora, tendim a lluir una tonsura més o menys ampla, es fa evident que en altres temps apareguessin establiments on arreglar-la. Ara que les vocacions per exercir de capellà són escasses a l’Església potser li caldria obrir una cadena de tonsoneries, que ja se sap que si bé l’hàbit no fa el monjo, potser la tonsura sí. Per provar que no quedi, oi?