De color

No esperis que una persona gris et cusi flors de colors al vestit.

Fotografia i retoc digital: Carles.

Màrqueting global?

Si bé l’anomenada globalització ens ha dut indubtables beneficis, dins l’àmbit local i per als responsables de màrqueting de diversos països, ha portat algun maldecap: fa uns anys corria pels carrers de Barcelona l’anomenat “Tomb bus”. El Tomb Bus era un autocar de luxe, equipat amb aire condicionat, música ambiental i seients amples amb tapisseria de pell. Feia el trajecte per les zones més comercials de la ciutat i la tarifa per a turistes era d’1,10 euros. Sembla, però, que no era rendible i va haver de plegar. Potser en la seva retirada també hi va influïr el nom, perquè com a turista cal tenir valor per pujar a un cotxe que a les seves portes ja fa explícit –en anglès, això sí-, que a la primera de canvi en comptes d’anar de compres ens durà a l’altre barri. Als tècnics de l’Ajuntament, però, els deuria haver semblat en el seu moment un nom - Tomb bus- d’allò més nostrat i original. El mateix deurien pensar aquells que van decidir batejar des d’Alemanya un tot terreny amb l’onanista nom de “Pajero”, anomenar una colònia “Eau d’été” (per veure com el glamur francès s’evaporava junt amb el seu perfum en la pronúncia espanyola), batejar un cotxe des dels Estats Units amb el nom de “NOVA” (no va), o fer un anunci dels cigarrets anglesos “Silk cut”, és a dir “Tall de seda”, amb una tela de seda morada tallada al biaix a tota pàgina i amb l’únic text de “Las Autoridades Sanitarias Advierten que Fumar Perjudica Seriamente la Salud”, anunci que, segons posteriors posteriors de la marca, tothom va relacionar amb una advertència del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol en què s’especificava que l’hàbit ens duria al mateix lloc que el Tomb bus. I és que, pel que fa al màrqueting, sovint encara estem per globalitzar...

Escac i mat

Es fa de nit 

i el tauler d’escacs es torna llis, 

sense caselles blanques,

ni negres. 

Llençols,

estels i alfils. 

Xiuxiueja’m la lluna 

a cau d'orella,

fes-me escac i mat,

que em deixo.

And all that jazz...

*Fotografia: Carles. Nova Jazz Cava de Terrassa.

A més de a les cançons de jazz a vegades val la pena fer una ullada a la biografia dels seus autors. Sabíeu que:

- En Django Reindhardt, un geni de la guitarra, va esdevenir famós en reinventar la seva tècnica i tocar només amb dos dits després de perdre la mobilitat de la resta en un incendi?

- Que a les orquestres on tocava el trompetista Bix Beiderbeck a les partitures a vegades hi havia escrita la nota “Despertar en Bix” en el moment del seu solo, de tan begut com anava?

- Que el guitarrista Pat Martino va oblidar com es tocava la guitarra després d’una embòlia i va tornar a aprendre-ho tot una altra vegada practicant sobre els seus propis discs?

- Que al principi quan en Jimi Hendrix tenia un “bolo” els seus músics havien d’anar a desempenyorar l’instrument a la botiga de 2ª mà perquè l’havia venut? El mateix li passava al saxofonista Charlie Parker.

- Quan el mateix Parker va morir a l’edat de 35 anys, el forense va escriure al seu informe que es tractava d’un home de 60! Una vida massa intensa?

- Que quan al trompetista Miles Davis li agradava com tocava un músic el classificava de “Motherfucker (fill de puta)”?  Que digués això era considerat un elogi pels seus col·legues...

- Quan en Louis Armstrong va anar amb la seva dona a visitar el Papa al Vaticà, aquest els va preguntar “... i tenen fills?” i en Louis va respondre “No Senyor...però ens divertim molt intentant-ho!!”. Geni i figura.

- Que el mateix Louis va aprendre les primeres lliçons de música al correccional on va anar a petar després de disparar un tret a l’aire la nit de Cap d’any als carrers de Nova Orleans?

On / Off

On. 

Avions de paper que volen ingràvids, 

pensaments a l’atzar,

modulacions de do a si bemoll en forma d’onada,

dies festius de calendari, 

pont, 

parpella, 

l'escuma dels dies. 

Off. 

Vida interior d’un ficus, 

exercits de comptables

amb una munició infinita de badalls, 

pardals desnortats,

 impostures, 

paracaigudes per estrenar. 

Spanish paella

Cuinar –i vendre- una paella al mig del barri de Portobello era una novetat . A ulls dels londinencs aquell plat d’arròs, engrescats pel sol del migdia, esdevenia una delícia que els recordava aquell estiu que van passar a la Costa Brava. Per als turistes espanyols, passada la sorpresa, no era res de l’altre món. I és que per tenir èxit a més del "què" i el "com", cal tenir en compte "l’on". La spanish paella, evidentment,  es va exhaurir en pocs minuts. L’exotisme també depèn de la mirada.

Dubtes d'economia

Per què els lampistes sempre són "autònoms" i els fotògrafs "freelance"?