Whatever Works*

Faig fotomuntatges amb els records

on no hi surts.

Els empelto de tu,

i hi poso títols nous,

“Platja de la fosca, Palamós, 1991”,

per exemple.

I així puc retocar amb el meu Photoshop

emocions i nostàlgies i embastar-les

al fil del teu present.

Que sí, que ja ho sé que és fer trampa,

enganyar el mirall de la memòria.

Però, com en Woody Allen, em dic

que no passa res “Si la cosa funciona“,

Whatever works.

Al capdavall també el meu Photoshop és “pirata”.

* Si la cosa funciona.

Lletra lligada / lletra de pal

Lletra lligada, lletra de pal. No vaig descobrir que existien fins al cap de vint anys. Va ser un accident: així com l’Obèlix va caure dins l’olla de poció màgica quan era petit i ja no va haver de tastar-ne més per gaudir dels seus efectes màgics, jo vaig caure dins el bagul dels TBO que l’avi guardava en un racó de l’habitació de la caldera. En quina mena de lletra eren escrites les aventures de la Familia Ulises? De pal o lligada? I les de l’Anacleto? Les del 13 Rue del Percebe? Agamenón, Doña Urraca, els invents del Dr. Franz de Copenhague, Mortadelo y Filemón...? Arial? Courier? Times New Roman? No sé per què vaig aprendre a desxifrar les lletres dels diàlegs de les tires dels còmics abans que la majoria dels meus companys de classe. I així anàvem: tots en rotllana al voltant de la professora que ens explicava les lletres. “La lletra T és com un cotxe antic i vell que no va massa bé....T-T-T-T-T-T!!!”. Em mirava “el xou de les lletres” des d’un racó, a la meva, i amb un llibre entre les mans. Em produïa certa perplexitat que per explicar una lletra, la “t”, fes falta tanta pirotècnia. La “t” era la “t”, i punt, però més enllà de la A o la Z, m’agradava la comèdia que hi fèiem. El més curiós és que gairebé quaranta anys més tard sovint tinc la mateixa sensació. Ara, però, entenc millor l’engranatge social i participo en els debats sobre què és millor, si la lletra de pal o la lligada, encara no me’ls cregui massa perquè, ja ho he dit abans, sempre m’ha semblat que una “t” és una “t”. Però com llavors, el que de debò m’agrada és quedar-me en un racó amb el meu llibre i veure, tots junts, el xou que en fem de tot plegat.

Després de tot

Ara ja sé que la Universitat Autònoma de Barcelona ocupa el lloc 201 d’un total de 300 segons el rànquing de Shanghai. Una posició que s’assembla molt al color del formigó de què està feta, el gris. Una universitat gris per fora, però també per dins. Professors d’economia de l’empresa que no n’han trepitjada mai cap (condició que no és indispensable per fer classe però recordeu la primera vegada que vau conduir un cotxe havent llegit només el manual), catedràtics ganduls que fa vint cursos que repeteixen els mateixos apunts (els veig cada any als nous estudiants que pugen als FGC)... el grapat de professors bons que hi havia no compensava el trist paisatge lunar que era la Facultat de Ciències Econòmiques quan hi vaig estudiar. Enmig de tanta pols sovint fugia de classe i anava a la llibreria Abacus a buscar un llibre que em permetés marxar per la porta del darrere. Com va dir-nos aquest diumenge el poeta Joan Margarit, “la poesia ens serveix per protegir-nos de la intempèrie”. Així, els llibres de Miquel Martí i Pol van ser el paraigües que em va aixoplugar durant els anys que durà el badall còsmic que van ser per a mi els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses a la UAB. En vaig arribar a comprar tants enmig dels manuals d’economia que al final la llibretera va acabar per preguntar-me: “Però tu… què estudies?”.

Molts d’aquells manuals d’economia s’han tornat obsolets o es van perdre en alguna mudança ja fa anys. Els llibres d’en Miquel Martí i Pol, però, els conservo tots i encara em fan companyia; després de tot.

Després de tot

Després de tot encara queda espai per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l’abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i que ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d’això i tot això, perquè el subtil
mirall discret que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.

* El proper onze de novembre farà deu anys que es va morir el poeta Miquel Martí i Pol.

Persones estranyes

He comprat un llibre de poesia a la Laie. Actualment gastar-se més de 10 euros en un llibre de menys de 50 pàgines ja és de per si un acte prou poètic, un voler ser contra la realitat. Però no me n’he sabut estar: fullejar llibres entre acords de jazz, comprar-ne un i llegir-lo tot assaborint un cafè en un racó de la botiga no té preu. El món s’hauria d’assemblar a la Laie, ple de llibres interessants i bon jazz. Al llibre de poesia que acabo de comprar si ho portem al límit. Després, esclar, surts al carrer i llegeixes al Twitter que el Pimentel és el pare del fill de la Camacho. I després la mare diu que sóc raro…

"No m'escoltes"

- Sí? Digui’m?...- demana l’home pel telèfon.
- T’engraparé la polla...et masegaré els ous...- fa una veu de dona a l’altra banda del fil.
- Òndia! Una trucada obscena? Assetjament sexual, potser?- demana ell, encuriosit.
- Bé...– dubta. S’escura la gola- obscena sí...assetjament, encara m’ho he de rumiar, saps? – deixa anar la dona, amb un aire forçat de seguretat.
- Ah, val...és curiós, però – diu ell, divertit.
- Curiós? Per què curiós?
- Oh, perquè el normal és que aquesta mena de trucades les faci un home, no?
- Ah, normal, normal...i què és normal, eh? –pregunta ella, mig mosca- què és normal?
- Ai, no ho sé...- s’excusa ell- normal és el que fa la majoria, no? Normal és...què sé jo?!...
- Doncs no senyor, no senyor! Les dones també podem fer trucades obscenes...que ho sàpigues, espavilat!
- Ah, sí, sí...si no dic pas que no, és només que...
- Que què, eh? - el talla- que no tenim igualtat de drets, eh?
- Sí, sí...i tant...i tant...jo només volia dir...
- Oh, oh! I encara cobrem fins un 20% menys per fer la mateixa feina – li retreu ella.
- Sí, sí...és injust, del tot injust...- fa ell, tot excusant-se.
- Ah, i després arriba a casa i au! L’home al sofà, sense fotre ni brot i...saps com em fa sentir tot això, eh? Ho saps?...
- D’acord...d’acord...- fa ell, mig estabornit- així doncs...estàvem amb que m’engrapaves la p...
- Això! Jo et parlo de sentiments i tu em surts amb el sexe! Si és que tots sou iguals, home!...que sempre penseu en el mateix!
- No...si jo no....només volia....
- Sí, sí...ja ho sé què volies tu: el mateix que tots, volies!
- Que no, que no...- s’excusa.
- Que no escolteu – somica- que no escolteu mai!...
- Escolta, que jo no....
- Imbècil!!
- Escolta? Ei?...Escolta?...
- Tit...tit...tit...tit...

*Ja fa 8 anys que vaig escriure això? Bé, d'humor que no ens en falti... per altra banda seguim sent una societat masclista en força àmbits (és casualitat que a les festes infantils hi hagi gairebé només les mares dels nens? On són els seus pares?). A veure els propers vuit anys com evoluciona el tema en qüestió (segons les previsions demogràfiques de l'escriptor Juan Eslava Galán(1) faltaran només unes dècades perquè la decadent Europa sigui presa per l'Islam. Coses de la demografia, mira. Adéu minifaldilla, hola burka. Cap on para la Meca? Que des del blog no em sé orientar...

(1) Potser l'autor d'Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie no ha tingut en compte nens com en Hamed de St.Llorenç, que parla un català perfecte i juga a bàsquet. No veig en Hamed amb barba i fet un talibà (2).

(2) També és veritat que de més verdes en maduren.

Acrònims catalans

De tant en tant llegeixo textos escrits en català però que contenen acrònims d’expressions angleses. Així, per exemple, quan volem que ens facin una tasca urgent, l’encomanem "ASAP", això és: as soon as possible (al més aviat possible). De la mateixa manera, quan una cosa ens fa molt gràcia hi adjuntem un LOL, laughing out loud; per riure ben fort, vaja. Per altra banda, si ens deixen parats exclamem un OMG -Oh my God- que clama al cel. Fins i tot, si se n’ha fet un gra massa, podem deixar anar un WTF ben gruixut, què carai! Però, ep, que no en tenim d’acrònims d’aquesta mena, nosaltres? Convé posar-se al dia,  que entre pals a les rodes i obsolescències els idiomes se’n van en orris i s’acaben perdent com aquell qui perd les claus: gairebé sense ser-ne conscient. Cal estar al cas perquè podem acabar més d’hora que tard parlant una llengua forastera, que DMVEM (“De més verdes en maduren”)! Cal contestar amb un bon DM (“Demà m’afaitaràs”) quan calgui i estar alerta, que no ens agafin AEPAV (“Amb els pixats al ventre”), AP (“Amb perdó”).

"Martes: ni te cases ni te embarques"

Sempre m’han omplert de curiositat aquesta mena d’adagis que semblen no tenir fonament. És clar que “els pots s’assemblen a les olles” o “no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat” però per què no ens podem casar ni embarcar els dimarts? Potser és que de manera inconscient la saviesa popular ha relacionat els viatges llargs, bé siguin emocionals o passats per aigua, amb les incerteses i maltempsades que comporten i el fet que el dimarts sigui el dia dedicat a Mart, el deu romà de la guerra? És clar, qui voldria rodar la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra amb soroll de sabres de fons? Però el refranyer ens deixa amb un dubte vital important perquè, si bé ens diu quin és el pitjor dia per passar per l’altar o llevar àncores, enlloc no es fa esment de la data òptima al calendari per fer-ho en les millors condicions. Dilluns, el dia de la Lluna? Dimecres, dedicat a Mercuri? El del mig, dedicat a Júpiter? De quin dia depèn que el viatge emprès arribi a bon port? Potser hem de fer cas al geni de Woody Allen quan ens diu que en aquests casos “tot depèn de la sort”? Potser sí, però si hi volem posar una mica més de llum cal que anem a la vora de l’inventor de la bombeta, Thomas Alba Edison, que quan explicava el paper de l’atzar en els seus invents sempre afegia “...però procura que la sort et sorprengui treballant”.