Gaspatxo

De vegades un hort naufraga en ell mateix. És un cas estrany però en tenim proves cada dia als menús dels restaurants: s’enfonsa com un vaixell en un mar de tomàquets madurs tot deixant-lo ple de llànties d’oli. A resultes del desastre, el petit oceà, circumscrit a la tassa que el conté, queda cobert de petits icebergs vegetals que suren en el líquid vermell. Entre els supervivents s’hi poden comptar trossos de cogombre i ceba amb fragments de pebrot verd i vermell. A manera de bagul hipercalòric també hi floten –a vegades, perquè hi ha qui no en vol- dauets de pa torrat. Altres fruits del mediterrani susceptibles d’aparèixer-hi – síndries, melons, carabasses, etc.- semblen romandre al fons de la tassa o, segurament, es perden volatilitzats en la tragèdia. Però un hort no és el Titànic i si a sobre hi afegim que el naufragi es dóna dia sí, dia també, entendrem que gairebé cap diari no reculli la notícia. Només un petit rètol en parla al restaurant del fons del carrer. En lletres blanques damunt d’una pissarra negra, un cambrer ens ho assenyala diligent: “Avui, gaspatxo”.

Oxford

M’assec en un pedrís de l’entrada. Gespa i salzes. A 50 milles de Londres, el campus de la universitat d'Oxford s’assembla al de l’Autònoma però amb més solera. Tocat amb els tons de fang cuit dels edificis centenaris no té res a veure amb el gris dels blocs de formigó prefabricats de la universitat del Vallès. Penso que aquí m’hi podria quedar per sempre i, distret, m’entrebanco amb una rajola que sobresurt del terra. Una noia es riu de mi i de la meva poca traça. En el seu moment hauria d’haver estudiat una carrera inútil com filologia catalana, humanitats o filosofia i haver demanat per entrar-hi una temporada com a rara avis, becari d’una llengua morta que encara té prou bona salut o qualsevol altra excusa acadèmica, que de més verdes en maduren. Algun dia potser tornaré a Oxford però de moment només hi puc viatjar en el record, que és una forma efectiva i barata de viatjar. Propera parada...

Qui avisa...

"Test de Rorschach? Suposo q ara amb 1 ullada a TL d Twitter, Facebook i 1 mica de Google ja fan. Ull, que a Internet hi ha molt de nosaltres". Piulada profètica del 17 d'abril. Però no cal anar a Madrid per veure polítics que dimiteixen o s'han de justificar en públic per haver escrit a Twitter bretolades, acudits de mal gust o mostrar-se simpatitzats de l'extrema dreta. Heu entrat als comptes d'alguns regidors del vostre poble o ciutat? Ah, el nivell de la política local... impressionant, a vegades.

Let your soul be your pilot

Alguns moments van quedar cristal·litzats entre els solcs d’un disc de fa vint anys i en tornar-lo a tocar se m’apareix la llum de llavors... però ja no la sé veure igual. Perquè abans era més molsa i ara sóc més liquen, més savi però també més madafaca 2.0. Somric igual als venedors de motos i els dic “És molt interessant, tot això..” però és clar, ja no la compro. “Let your soul be your pilot”, té, això encara sí.

Les formes i el fons

El primer violí de l’orquestra llueix una cinta fluorescent al cap i la soprano duu els pantalons –un texans descolorits- mig esparracats. La noia de l’arpa mastega de forma barroera un xiclet  mentre els violoncels fumen sense parar. El director, recolzat a la tarima, mostra signes evidents d’embriaguesa i increpa els assistents al concert mentre comencen a sonar els primers acords de la 5ª de Beethoven. A les antípodes, un jove empolainat, clenxinat, amb esmòquing i sabates lluents es dirigeix al públic: “Senyores i senyors tinc el goig de presentar-los el nostre darrer disc: Never mind the bollocks, en si bemoll...”.

Golfes

37 esglaons (un de buit per amagar-hi els diners i les joies durant els viatges). Sostremort ben aprofitat i fràgil: rajola cuita, guix i canyís. Un filferro, un bastó, la fotografia de la iaia i el germà que van matar a la guerra, una calaixera corcada, una planxa de ferro colat, un orinal, un aparell de ràdio marca "Zenith" amb un llamp dibuixat, dos baguls, roba arnada, disfresses i garlandes, ulleres amb nas postís, revistes que parlen de “La gran inundació al Vallès (1962)”, Franco a la portada, “Arriba España, el Generalísimo ha visitado, blablablà...”, llibres d’Editorial Catalana, 1920, un teatre de cartró, soldadets de plom, una maleta plena d’instruments musicals: un triangle, unes xixines, una carabassa buida pintada de color verd. Un nen que tria i remena sorprès mentre espera que la besàvia li faci el pa amb oli i sucre per berenar. “Sobretot no pugeu a les golfes que us podríeu fer mal...”.

El futur és ple de bons records

Un dia, per atzar, t'adones que encara recordes més de dotze fórmules de derivació i gran part dels més de set-cents codis que formen el Pla General Comptable. Records de fa vint anys que han quedat fixats com cristalls de quars al fons de la memòria. Em pregunto si les vivències d’ara algun dia també es mineralitzaran per sempre. Bandes sonores a l’Ipod, pessigolles a l’esquena, buguenvíl·lies al pati, un banc de fusta, un para-sol. De petit feia col·lecció de minerals, els guardava en caixetes de fusta amb el seu nom i procedència. Si fa o no fa com ara. Ben mirat, tots som col·leccionistes de memòries i, quan el futur és ple de bons records que ens esperen, ens engresquem encara més. Esperança = temps + optimisme.