M’assec en un pedrís de l’entrada. Gespa i salzes. A 50 milles de Londres, el campus de la universitat d'Oxford s’assembla al de l’Autònoma però amb més solera. Tocat amb els tons de fang cuit dels edificis centenaris no té res a veure amb el gris dels blocs de formigó prefabricats de la universitat del Vallès. Penso que aquí m’hi podria quedar per sempre i, distret, m’entrebanco amb una rajola que sobresurt del terra. Una noia es riu de mi i de la meva poca traça. En el seu moment hauria d’haver estudiat una carrera inútil com filologia catalana, humanitats o filosofia i haver demanat per entrar-hi una temporada com a rara avis, becari d’una llengua morta que encara té prou bona salut o qualsevol altra excusa acadèmica, que de més verdes en maduren. Algun dia potser tornaré a Oxford però de moment només hi puc viatjar en el record, que és una forma efectiva i barata de viatjar. Propera parada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada