7/7/15

"Viatjar està sobrevalorat"

De sobte algú diu: "Viatjar està sobrevalorat". En temps d'impostures i Instagrams globalitzats s'agraeix una afirmació tan honesta. I el cert és que tard o d'hora descobrim que, anem on anem, no podem fugir de nosaltres mateixos. Els nostres pensaments ens acompanyen arreu com les llaunes lligades als cotxes dels recent casats a les pel·lícules americanes. Together forever. Ens movem per fora però no per dins. Llavors, per què viatjar? És cert que està sobrevalorat? Fa deu anys jo mateix m'ho vaig preguntar i vaig escriure aquest text una mica massa líric i ensucrat:

De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i per poc que estiguem al cas sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps o les flors dels ametllers. Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures, però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola, però sempre tornem al ritme serè del Mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.



6/7/15

De "farol"

Un mestre Zen caminava en la foscor de la nit acompanyat del seu deixeble. Com que el mestre duia un fanal encès, el deixeble li va dir:

- Mestre, jo tenia entès que hi podies veure en l'obscuritat.
- I puc- va ratificar el mestre.
- Llavors, per què necessites la llum del fanal?
- Perquè aquells que no hi poden veure en la foscor no s'entrebanquin amb mi.


Zen o eixerit?


26/6/15

Gaspatxo


De vegades un hort naufraga en ell mateix. És un cas estrany però en tenim proves cada dia als menús dels restaurants: s’enfonsa com un vaixell en un mar de tomàquets madurs tot deixant-lo ple de llànties d’oli. A resultes del desastre, el petit oceà, circumscrit a la tassa que el conté, queda cobert de petits icebergs vegetals que suren en el líquid vermell. Entre els supervivents s’hi poden comptar trossos de cogombre i ceba amb fragments de pebrot verd i vermell. A manera de bagul hipercalòric també hi floten –a vegades, perquè hi ha qui no en vol- dauets de pa torrat. Altres fruits del mediterrani susceptibles d’aparèixer-hi – síndries, melons, carabasses, etc.- semblen romandre al fons de la tassa o, segurament, es perden volatilitzats en la tragèdia. Però un hort no és el Titànic i si a sobre hi afegim que el naufragi es dóna dia sí, dia també, entendrem que gairebé cap diari no reculli la notícia. Només un petit rètol en parla al restaurant del fons del carrer. En lletres blanques damunt d’una pissarra negra, un cambrer ens ho assenyala diligent: “Avui, gaspatxo”.

23/6/15

Oxford


M’assec en un pedrís de l’entrada. Gespa i salzes. A 50 milles de Londres, el campus de la universitat d'Oxford s’assembla al de l’Autònoma però amb més solera. Tocat amb els tons de fang cuit dels edificis centenaris no té res a veure amb el gris dels blocs de formigó prefabricats de la universitat del Vallès. Penso que aquí m’hi podria quedar per sempre i, distret, m’entrebanco amb una rajola que sobresurt del terra. Una noia es riu de mi i de la meva poca traça. En el seu moment hauria d’haver estudiat una carrera inútil com filologia catalana, humanitats o filosofia i haver demanat per entrar-hi una temporada com a rara avis, becari d’una llengua morta que encara té prou bona salut o qualsevol altra excusa acadèmica, que de més verdes en maduren. Algun dia potser tornaré a Oxford però de moment només hi puc viatjar en el record, que és una forma efectiva i barata de viatjar. Propera parada...


18/6/15

Qui avisa...

"Test de Rorschach? Suposo q ara amb 1 ullada a TL d Twitter, Facebook i 1 mica de Google ja fan. Ull, que a Internet hi ha molt de nosaltres". Piulada profètica del 17 d'abril. Però no cal anar a Madrid per veure polítics que dimiteixen o s'han de justificar en públic per haver escrit a Twitter bretolades, acudits de mal gust o mostrar-se simpatitzats de l'extrema dreta. Heu entrat als comptes d'alguns regidors del vostre poble o ciutat? Ah, el nivell de la política local... impressionant, a vegades.



17/6/15

Let your soul be your pilot


Alguns moments van quedar cristal·litzats entre els solcs d’un disc de fa vint anys i en tornar-lo a tocar se m’apareix la llum de llavors... però ja no la sé veure igual. Perquè abans era més molsa i ara sóc més liquen, més savi però també més madafaca 2.0. Somric igual als venedors de motos i els dic “És molt interessant, tot això..” però és clar, ja no la compro. “Let your soul be your pilot”, té, això encara sí.


16/6/15

Les formes i el fons



El primer violí de l’orquestra llueix una cinta fluorescent al cap i la soprano duu els pantalons –un texans descolorits- mig esparracats. La noia de l’arpa mastega de forma barroera un xiclet  mentre els violoncels fumen sense parar. El director, recolzat a la tarima, mostra signes evidents d’embriaguesa i increpa els assistents al concert mentre comencen a sonar els primers acords de la 5ª de Beethoven. A les antípodes, un jove empolainat, clenxinat, amb esmòquing i sabates lluents es dirigeix al públic: “Senyores i senyors tinc el goig de presentar-los el nostre darrer disc: Never mind the bollocks, en si bemoll...”.