De sobte algú diu: "Viatjar està sobrevalorat". En temps d'impostures i Instagrams globalitzats s'agraeix una afirmació tan honesta. I el cert és que tard o d'hora descobrim que, anem on anem, no podem fugir de nosaltres mateixos. Els nostres pensaments ens acompanyen arreu com les llaunes lligades als cotxes dels recent casats a les pel·lícules americanes. Together forever. Ens movem per fora però no per dins. Llavors, per què viatjar? És cert que està sobrevalorat? Fa deu anys jo mateix m'ho vaig preguntar i vaig escriure aquest text una mica massa líric i ensucrat:
De vegades cal anar a prop per viatjar lluny.
No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles
que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i per poc
que estiguem al cas sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars. No
cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels
ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles
seques, l’escorça arrugada dels ceps o les flors dels ametllers. Visitem altres
paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper:
els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar.
Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals
d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i
els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol
i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem
i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures físiques i humanes:
ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i
escultures, però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau
de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i
nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més
feréstega, clara o tèrbola, però sempre tornem al ritme serè del Mediterrani
amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma,
al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora,
per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de
tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.
