Prejudicis

Anàvem tots asseguts al tren, sis persones davant per davant, llegint el diari amb la tinta encara fresca del darrer atemptat. I ell entre nosaltres amb la seva pell cedrina, els cabells negres i arrissats, vestit amb una la gel·laba ratllada i una bossa de niló a la falda. Tothom el mirava de reüll quan, com un nàufrag que s’aferra al darrer tros de fusta de la nau que s’enfonsa, es va agafar més fort a la saca i va començar a resar. Mirades de perplexitat entre els viatgers, suors, cares blanques. Per megafonia: “Propera parada...”. Dubtes, neguit. El cel? L’infern? Sant Cugat? L’àrab es va aturar a mig rés sobtadament i ens va observar a tots amb aire sorneguer. L’únic que va esclatar al vagó va ser la seva rialla de murri, una petita explosió controlada que no va causar danys més enllà d’alguna esquerda als nostres prejudicis racials.

Refregits

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I sospito que la dona també ha tingut alguna vegada problemes d’equilibri per culpa d’un roc mal posat al mig del camí. Equivocar-se i repetir el mateix és una característica endèmica dels Sàpiens. Potser aquí hi ha l’error: la resta d'animals són més intuïtius; a un gat escaldat, per exemple, no se’l pot enredar dues vegades seguides. Per contra, els Sàpiens pensem massa i ens sembla que, potser a causa de l’etiqueta que antropològicament ens hem penjat, som més espavilats. Tot això ve a tomb pel nombre de restaurants ubicats al centre de Barcelona que després d’un periple de diverses provatures acaben abaixant la persiana. Ras i curt: fan fallida. Al seu lloc i ben aviat n’apareix un altre amb característiques similars que es torna a capbussar en un mar de números vermells al cap de poc. Que no analitzen quina mena de públic tindran, aquests emprenedors gastronòmics? Per molts aires de grandesa que tinguin el sou d’un administratiu –la seva principal clientela- no dóna per a massa alegries. El preu del menú entre setmana ha de ser ajustat. Per altra banda, fa temps que allò de la copa i el puro ja no s’estila perquè anem a cop de rellotge, hem de fitxar. No s’hi val a encantar-se entre plat i plat però encara hi ha cambrers que entren a la cuina, queden abduïts, i apareixen de nou a la taula vint minuts més tard. Ningú n’aprèn i el centre de Barcelona no para d’omplir-se de restaurants idèntics i coixos del mateix peu que acaben tancant al cap de poc . Sembla una ruïna però ben mirat la majoria hi fa negoci: els fusters, els paletes, els guixaires, els decoradors... Tothom en treu profit, sobretot l’amo del local, que cada mes passa el rebut puntual.

Europe's new normal

No, no m’acostumo a la “nova normalitat europea”, segons la definició del The Economist. Europe’s new normal. Sí, ara ens són quotidians els cotxes de policia a les places més concorregudes, als carrers més cèntrics de les grans ciutats. Són habituals les furgonetes blindades, els uniformes militars entre els turistes que pregunten. Es barregen màquines de fotografiar i metralladores. Les primeres no paren de disparar, les segones – afortunadament- gairebé mai ho fan. Ara els diaris diuen que blindaran els peus de la Torre Eiffel amb uns vidres gruixuts a través dels quals no hi passaran les bales. Europe’s new normal, la nova normalitat d’Europa, quin remei. Per al record em queda una nit de París cremada entre rialles i cervesa al Barri Llatí que va acabar estirat als peus de la mateixa Torre Eiffel. Les llums de París reflectides al Sena, estrelles al cel. Silenci, solitud. I els reblons sense vigilància de la torre per coixí. Aquest darrer una mica incòmode, però força més tou que els que ens trobarem ben aviat: vidres blindats i metralladores. És per la nostra seguretat, diuen, però a aquest coixí no crec que m’hi arribi a acostumar mai.

Un parell de botes velles

Per territori Tom Waits i Joaquín Sabina condueixo sol. La copilot sempre decideix baixar on comencen les veus i les nits massa trencades, on acaba l'autopista del pop. Aquest parell gasten impostura de la que passa factura: són el que semblen, o pitjor. Atzar o genètica, n’hi ha que semblen blindats contra els cops dels excessos i aprofiten les nits en blanc per fer-ne fulls on escriure noves cançons. 

"Aigua ensucrada"

El 1980 Apple, fundada pocs anys abans, tenia tant d’èxit que Steve Jobs va buscar un nou directiu per ajudar a gestionar l’empresa. Va trobar John Sculley, un home de negocis jove i brillant que en aquest moment treballava per a Pepsi Cola. Com que en John dubtava a l’hora de fer el pas, el fundador d’Apple li va dir per convèncer-lo: "Vols vendre aigua ensucrada la resta de la teva vida, o vols venir amb mi i canviar el món?". És evident que d’ambició no n’hi faltava!

"Digue'm com fumes i et diré qui espies"

És clar que la Guerra Freda, l’enfrontament entre els països del bloc capitalista i els del bloc comunista, va afavorir l’espionatge. Individus perfectament entrenats s’infiltraven al país enemic per aconseguir informació útil de cara al futur. Ara bé, els detalls compten i, pel que sembla, més d’un va caure per aquest motiu: no n’hi havia prou amb parlar un perfecte anglès o rus, calia caminar, moure els braços, les mans... fumar com l’enemic. Sí, fumar, perquè mentre que els americans - segons llegeixo- agafaven majoritàriament la cigarreta entre el dit índex i el mig, els russos la sostenien amb aquest darrer i l'anular; és a dir, un dit més avall. “I tant! Sóc de Brooklyn, de tota la vida...” afirmava l’espia rus sense saber que, a cada calada, es delatava.

"A toro pasado"

Confessions a preu d’ascensor: “A toro pasado ara no hagués fet...”. Sí, a pilota passada tothom és savi. D’haver-ho sabut no hauríem estudiat aquella carrera, tal com ha anat tot ens hauríem comprat un pis. “Si ho arribo a saber no em caso!” o “No hagués tingut fills!”. Potser tot el contrari. Després de tot és clar que hauríem d’haver invertit els estalvis allí. O haver-los tret ràpidament. “Tant que prometia...”, “Qui ens ho havia de dir?”. A toro pasado no pujo al Titanic. Alguns diuen que “una vegada li has vist el cul és fàcil dir si és mascle o femella” i és veritat, el que costa és fer prediccions per tal de no picar-se els dits i haver de lamentar-se més tard. Ara bé, a força de braus passant qui més qui menys n’acaba aprenent. Potser és inevitable que de tant en tant aparegui un toro als nostres Sanfermines particulars –cadascú se sap el seus- però si el veiem venir segurament l’esquivarem amb més o menys gràcia. L’experiència és un grau.