9,94

9,94. Noi, no sé què dir-te. Està molt bé això, tu. Després de la “sele” sempre surt aquesta notícia. Em fa gràcia, ves. Em recorda una mica a aquelles que apareixien als diaris de l’època franquista: “estudiante aplicadíssimo, bla, bla, bla....”. Saps? Que sortien en el llibre del Celtiberia Show del Carandell? No? Bé, és igual. Doncs el que et deia, que està molt bé. Però no ho sé...jo tinc un amic d’escola, el López, que de petit ja despuntava. Més endavant, el psicòleg li va fer unes proves i li va donar que era “un nen amb una intel•ligència notable”, amb “un grau de maduresa per sobre del que li pertoca per la seva edat”. Ei, que el professor feia circular els exàmens que escrivia perquè “aprengueu com s’han de fer”. Quin cas. Que ens manaven de deures una redacció d’una pàgina i el paio s’empescava una història que ens tenia embadalits tota la tarda! Recordo que alguns professors li asseien al costat els que anaven més justos per veure si així es motivaven. Perquè a cada classe sempre hi ha l’altre extrem, el farolet vermell...el “tonto”, vaja. No fa massa vaig quedar amb el López. Aviam, quedar és un dir...és allò dels companys d’escola, que “ja ens trucarem, ja ens trucarem...”, i no et truques mai. Ens vam trobar de casualitat i vam aprofitar per fer una cervesa i xerrar una estona. Mira, va acabar la carrera. Ei, que jo també, eh? I va fent...també vam parlar del “Jose”, així, sense accent: el “tonto” de la classe que s’asseia al seu costat. Que el va veure amb la dona i els fills, que es va posar pel seu compte, d’autònom. Fa de lampista i penca cosa de no dir. Però ves-li al darrera, saps? Total, que després de tot em va venir a dir que ni ell era tan llest ni el tonto tan curt de gambals. Però que mira, que a la gent li agrada ficar les coses i les persones en calaixets. Poder-los classificar amb un número, no? 9,94. Noi, no sé què dir-te. Està molt bé això, tu...