Smiling by numbers

Ser feliç, moderadament feliç, més enllà dels moments plens on tot sembla encaixar, és una qüestió d’actitud: n’hi ha prou amb donar valor a allò que es té en comptes de negligir-ho per allò que no es posseeix. Ni que sigui per una qüestió quantitativa, perquè la capacitat de desitjar és infinita, no s’acaba mai! És allò que alguns psicòlegs nord-americans ja comencen a anomenar “la síndrome dels peixos en el mar”: si mirem al nostre cubell sempre ens fa l’efecte que a l’aigua encara hi queda un peix més gran o més saborós. Com que el desig no té límits i la voluntat de millorar és inherent a totes les persones, el neguit vital sembla assegurat. Prou que ho saben els professionals del màrqueting! Quantes vegades no hem entrat en una botiga per comprar quelcom que, en arribar a casa, constatem que no ens feia pas tanta falta? Hem adquirit una cosa que no ens calia i una vegada esvanit el desig ha esdevingut gairebé una andròmina. Potser és que, com deia un pensador, "no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita". Ser conscients d’això, però, no s’aprèn de manera immediata. Saber valorar allò que ens fa feliços de debò és un procés que vol temps. Com en els passatemps de quan érem petits, per dibuixar un somrís només cal unir, de mica en mica, els punts que de debò compten.