"¿Limpia?"

M’agrada el seu gest indòmit, apuntalat per unes patilles que, com les dels bandolers, li creixen feréstegues a banda a banda de la cara. Amb maneres de terratinent andalús però mans de jornaler, deuria venir a Catalunya amb la gana com a únic salconduit. Lluny del camp andalús, va canviar el negre de les olives pel del betum: fa d’enllustrador ambulant. De reüll, clissa el personal. Sabates bones, poc gastades i amb un xic de pols: heus aquí un futur client. I ell que fa el gest, gairebé sense paraules: “limpia?”. Si el parroquià assenteix, l’enllustrador s’ajup en un petit tamboret, als peus de l’improvisat senyor feudal amb diari que ha esdevingut el client. Seguidament, l'altre, cavaller del raspall, el betum i la cera per tot escut heràldic, inicia una coreografia mil vegades assajada: un parell de naips a banda a banda del peu per no tacar els mitjons. Mig Hermes, mig tafur, el client veu lliscar, ara a una a banda, ara a l’altra, el raspall diligent de l’enllustrador. Un toc de cera per acabar. Talment com un mirall, l’operació es repeteix amb eficiència a l’altra sabata. Acabada la tasca, l’enllustrador roman ajagut a l’espera de la propina. Ja al carrer, observa com el de coll fort i corbata, amb el diari sota el braç, enfila passeig amunt amb les sabates lluents, l’ego inflat...A parer meu, una mica menys senyor i una mica més feudal.