Ben aviat, tot el poble gaudia dels cinc minuts de gràcia concedits pel campanar. L’atzar, l’error, els accidents…van ser abolits, exilitats als pobles del voltant. Els esdeveniments, polits en els darrers cinc minuts, s’encadenaven amb una precisió de rellotge suís. Amb el temps, però, ja no n’hi hagué prou amb esmerçar l’errada d’última hora: els vilatans aprengueren a fer i refer els cinc minuts fins a aconseguir sense una engruna de marge el resultat esperat, com si l’esmena de l’error, en no convèncer-los el resultat, fos un altre error. Amb aquesta possibilitat, el desig s'esvaní. Ja no calia encalçar cap anhel i el somni, una vegada assolit, s’evaporava tot deixant un buit al seu lloc. A força de repics de campana el temps va convertir-se en un llenç blanc de minuts infinits, un magma apelagós fet de badalls i mandra. Una fatiga estranya envaïa tothom: autòmats que feien i desfeien ja sense cap propòsit que els menés.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada