Quan era petit m'agradava comptar segons. Així: 1…2. Més tard, imaginava que entre l'espai temporal que havia comptat hi encabia encara mig segon més. Després, entre cada meitat, hi afegia un altre fragment de temps, dècimes, mil•lèssimes…i així ad infinitum. M'agradava pensar que arribava a un punt on el temps ja es feia indivisible i, llavors, aquella sèrie infinita que transcorria a velocitats de vertigen s'aturava de cop i volta, com si aquella part infinitessimal del meu segon inicial ocupés tot l'espai i, és clar, el temps. I tot prenia un aire ingràvid: els arbres, els companys de classe que jugaven al pati, fins l'escola mateixa. Un altre joc era quan anàvem al tren amb l'àvia a Barcelona. Des de la finestra estant, veia passar cases, senyals i persones. En un no res es perdien tren enllà. Mentrestant, al vagó, tot romania parat, en calma, com si en pujar-hi haguéssim comprat un bitllet cap a un univers privat en què no hi havia més temps que el que a mi m'agradava imaginar, tan breu i a la vegada tan infinit, a l'hora del pati. Passats els anys, tornem per l'autopista cap a un ponent serè i malva. A fora, passen cases, senyals i persones i a dins el cotxe tu somrius mentre ell dorm plàcidament a la cadireta. I sembla que el temps s'atura, i tot pren un aire ingràvid, com si anéssim en destinació cap a un univers privat com el que a mi de petit m'agradava imaginar. Home and dry, home and dry… 21/10/08
Home and dry
Quan era petit m'agradava comptar segons. Així: 1…2. Més tard, imaginava que entre l'espai temporal que havia comptat hi encabia encara mig segon més. Després, entre cada meitat, hi afegia un altre fragment de temps, dècimes, mil•lèssimes…i així ad infinitum. M'agradava pensar que arribava a un punt on el temps ja es feia indivisible i, llavors, aquella sèrie infinita que transcorria a velocitats de vertigen s'aturava de cop i volta, com si aquella part infinitessimal del meu segon inicial ocupés tot l'espai i, és clar, el temps. I tot prenia un aire ingràvid: els arbres, els companys de classe que jugaven al pati, fins l'escola mateixa. Un altre joc era quan anàvem al tren amb l'àvia a Barcelona. Des de la finestra estant, veia passar cases, senyals i persones. En un no res es perdien tren enllà. Mentrestant, al vagó, tot romania parat, en calma, com si en pujar-hi haguéssim comprat un bitllet cap a un univers privat en què no hi havia més temps que el que a mi m'agradava imaginar, tan breu i a la vegada tan infinit, a l'hora del pati. Passats els anys, tornem per l'autopista cap a un ponent serè i malva. A fora, passen cases, senyals i persones i a dins el cotxe tu somrius mentre ell dorm plàcidament a la cadireta. I sembla que el temps s'atura, i tot pren un aire ingràvid, com si anéssim en destinació cap a un univers privat com el que a mi de petit m'agradava imaginar. Home and dry, home and dry… 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Les poetes podem tenir accés a les PAC de la UOC que aspiren a treure una A?
Suposo que no és aquesta la interpretació que donaries a aquest text, però en física, la unitat temporal més petita existent (més enllà de la qual, qualsevol mesura temporal no té sentit) és el temps de Planck, equivalent a 10^-43 segons.
A mi també em fascinava (i crec que ho continua fent) el temps aturat dins dels vehicles, que interrompen el món contenint aquest univers privat que dius.
Espera que tingui la nota, aviam :)
Mmm...això dóna per un altre escrit, Moz!
Carles
Un altre somriure :)
Tot això pensaves quan eres petit? deu ni do. Jo l'únic que solia contar era el temps que faltava per l'hora del pati!!
Sí que ho pensava, sí. Era una mena de dèria. Com que no jugava a futbol... :)
Carles
Publica un comentari a l'entrada