"Per motius personals"

És clar que hi tenen tot el dret i hi ha circumstàncies vitals del tot ineludibles que impedeixen la dedicació al càrrec però, en general, les persones que accedeixen a llocs públics i que al cap d’un temps de gestió dimiteixen per “raons privades” em desperten certa animadversió. Em fan pensar en aquella frase de l’Enrique Tierno Galván que deia “Los bolsillos de los gobernantes deben ser de cristal”. Per què els partits polítics, que en el seu moment fan públics en àmplies campanyes electorals tots els motius pels quals els hauríem de votar, quan un dels seus representants plega permeten que se’ns pugui despatxar amb un breu “per raons personals”? “Per raons personals” comença a ser una explicació massa fàcil i lleugera, una mica com aquelles frases de circumstància que deixem anar quan realment no volem saber els motius de debò, mostrar què pensem o implicar-nos massa, i que no fa altra cosa que augmentar la sensació de desconfiança de la ciutadania vers els partits polítics. “Per motius personals” és una frase que ni els gestors públics haurien de dir tan a la lleugera ni els votants hauríem d’acceptar tan fàcilment.