Alienats

Costa de definir, és en l’aire. Els alemanys l’anomenen “zeitgeist” , alguna cosa així com “l’esperit del temps”, allò que sense que ningú ho digui, s’intueix i defineix el tarannà d’una època determinada. Potser, atesa la complexitat del món d’avui en dia, costaria de trobar un “zeitgeist” transversal que l’abastés en la seva totalitat. Ara bé, és relativament fàcil determinar-lo per àmbits concrets. Actualment, una de les característiques que defineix la nostra societat és una dicotomia en l’ús del llenguatge que, en el fons, no amaga altra cosa que mala fe en uns, revolta silenciosa en altres. Així, en moltes empreses, a l’àgora comuna de la paraula “implicació”, hi trobem en una banda i malgrat tots els informes de responsabilitat social haguts i per haver, un abandó de l’equip humà, que ha esdevingut una peça més de la maquinària econòmica. En l'altra, absolutament prescindible, “deslocalitzable” i del tot desmotivat, hom es limita a fer veure que treballa. És el fenomen que alguns sociòlegs han vingut a anomenar “presentisme”: la persona hi és però no s’implica. És llavors que se senten frases com “a mi m’és igual fer feina que treballar” o “...mentre em paguin”, tot deixant a entendre que només compta venir a “escalfar la cadira” i poca cosa més, que s’ha claudicat davant l’engranatge absurd que són moltes vegades les organitzacions empresarials actuals. Davant d’auditories mancades de rigor, informes de llocs de treball banals, “experts” en recursos humans i manuals de gestió a preu fet, les persones se senten davant d’una farsa i, en conseqüència, es limiten a representar el seu paper. Alguns, amb la feina feta i una bona indemnització, poden arribar a engegar el carro pel pedregar, “Bon vent i barca nova, aquí us quedeu”. La gran majoria, però, amb hipoteques a quaranta anys i sous “mileuristes”, estan destinats a ser una versió moderna– amb dret a sortir a sopar els caps de setmana, futbol i pantalla plana - del mite clàssic de Sísif.