Passaran els anys i el rostre de la senyoreta Lola serà immune al pas del temps. Els dies s’escolaran calendari avall sense deixar cap petjada a la seva pell i per a mi sempre tindrà la cara llisa i fina, amb les galtes roges i brillants com una lluna plena al capvespre. Lola era, quan tenia tres anys, un nom curiós amb vocació de palíndrom a mitges, estranyament simètric amb les seves vocals rodones en forma d’eco. Inevitablement, llavors, l’acabava girant pels eixos que definien les seves dues eles i me’l mirava després de pronunciar-lo en l’aire. Lola, així disposada, s’assemblava a un insecte, les consonants per antenes i les vocals com ales. Lleugeres com les de les papallones, no es podien tocar. Lola, d’aquesta manera, voleiava pel pati de l’escola, ingràvida entre el cel del matí i la mandra de les hores. Lola, “per què els meus jocs no són els seus?”. Lola, “per què em mires així?”. Lola papallona, Lola ingràvida, Lola per sempre. Lola.
2 comentaris:
Jo, quan sento aquest nom, penso en la cançó dels Kinks. I en el nòvio de l'època, que me la va gravar en un casset... ;)
La sense blog
On és l'univers privat??? què ha passat? el trobem a faltar, que torniii!!
Publica un comentari a l'entrada