La metamorfosi

Va començar a subratllar fragments del llibre, els paràgrafs que ell considerava més interessants. L’obra li era un mirall clar del seu pensament que en les d’altres autors sempre apareixia mig entelat, bé per l’estil, bé per les idees. Amb ell no: tot era un calc, simetria, talment com si l’autor hagués passat uns dies de vacances dins el seu cap. En una segona lectura del llibre va seguir anotant: ara un altre punt de coincidència, ara un nou matís. Va acabar per subratllar el llibre sencer, de dalt a baix. I les marques van començar a escapar-se més enllà de les pàgines, de les cobertes, i aviat va començar a comportar-se com el propi autor: fumava, escoltava jazz a tothora, es va deixar barba, es va mudar a París i, sobretot, va començar a adoptar un curiós accent argentí en parlar, aquella cantarella de castellà italianitzat pròpia de l’aiguabarreig cultural que es dóna al país del tango. Deambulava pels carrers de Montmartre, el Barri Llatí... J'ai tant rêvé de toi, tant marché, parlé, couché avec ton fantôme... un dia, en una botiga d’antiguitats al costat del Sena, es va comprar una vella màquina d’escriure. Tenia al cap la novel·la de la seva vida, la que l’havia de consagrar definitivament com a escriptor. Ja a casa va posar un disc de jazz, es va asseure, va fer una pipada a la cigarreta i, decidit, va començar a teclejar: “¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas...”