Paraules, paraules, paraules...

Encara no me’n sé avenir d’aquesta sequera de paraules. Deu ser que a l’estiu, definitivament, s’escriu d’una altra manera o que els mots també s’agafen vacances. Emigren cap a altres terres o, com bancs de peixos, neden cap a altres aigües tot aprofitant algun corrent estival. Hauria d’haver tingut més paciència, asseure’m a la riba de la sintaxi, a l’escullera de l’ortografia i llençar-hi la canya. Ara un nom amb escates, ara un adjectiu de sanefes platejades. Més tard, i feixugament, pescar un adverbi i, tu!, un parell de pronoms. Tornar a casa amb la cistella ben plena i abocar-la a la pica sense massa ordre ni concert. I redactar un text amb regust de mar, sal, sorra i escuma blanca. Escriure un paràgraf una mica llum, una mica far. Però ha estat un estiu de secà, què vols fer-hi. Potser m’hauria d’haver endinsat a la sabana dels accents, caçar sintagmes ferotges, preposicions d’ullals esmolats, sortir de safari a la reserva natural del full en blanc. Al final, res de res: vacances de paraules, alguns mots esparsos com engrunes al sofà, ni hams ni escopetes de cacera, un bolígraf a tot estirar. Teranyines en HTML, sols de palla trenada digital. I dues aranyes avorrides que, tot esperant el setembre, han començat a redactar.