Degoteig de llum, làmpada nua, incandescència de calendari, dies-neó que cremen a la pira del temps. Un núvol amb vestit de tempesta llisca suau pel palmell de la meva mà: desig elèctric, espurna de pol oposat. Estesa de notes en fils de telègraf. Meandre de lluna en quart creixent, autopista d’heura i gotes d’anís, coleòpter ingràvid, paracaigudes d’ala de papallona, paisatge domèstic embastat amb agulles de cap i cinta magnètica. Fragments de mirall, trossos de nit. Restes de somni escampades al llit.
1 comentari:
La fotografia és pura poesia. Una carícia :)
Publica un comentari a l'entrada