Els vells rockers...

El vell rocker passa desapercebut entre la multitud. Els anys i la dessuadora amb caputxa, marca blanca d’uns grans magatzems, l’allunyen de la seva imatge més popular i el converteixen en un desconegut. Cansat, s’asseu en un bar i demana un tallat. El cafè -l’única droga que ara es permet- li fa recordar temps passats i sent el vertigen d’aquells anys d’excessos, de nits al límit que més tard ell reflectia en forma de cançons. Encara ara es poden escoltar arreu. Una de les més conegudes –quina ironia!- per vendre una exclusiva marca de perfum. No és que s’hagi aburgesat, com denunciava ell fa trenta anys als qui vivien de rendes, és que viure al límit és impossible quan el propi cos ja defineix fronteres. Per altra banda, ell, que volia canviar el món, se sent vençut per un exèrcit de xarlatans sense escrúpols, canals de TV idiotitzants, consumidors en massa zombis i sense criteri... “els mediocres sempre acaben guanyant la partida perquè són més...”, es diu. “I semblen un club que malda per arrossegar-te amb ells”. Esnob, extravagant... adjectius que ja de petit li encolomaven els curts de gambals incapaços de veure-hi més enllà. Vides petites, explicades ja abans de ser viscudes... quin absurd. O potser sí, potser és veritat que els dilluns són els que tenen raó. El vell rocker fa un darrer xarrup al cafè, paga i somriu: ara ja només fa temps per tornar a ser pols d’estrelles, per tornar-se’n a Mart. Ground control to major Tom...