“Ei, que sí, que costa ser crooner, cantant de jazz, en temps de crisi... per? Home... que cantes allò de Fly me to the moon i et miren amb cara de circumstàncies, que ja ningú no aspira a tocar la lluna: massa lluny i a llarg termini. Ara, com a molt, la gent vol arribar al cap de setmana. És clar: un sopar de dissabte pot tenir els mateixos efectes ingràvids que el satèl·lit i per uns preus més ajustats. Per no parlar de la immediatesa: això de la crisi ens porta a gaudir més de l’ara i aquí. Normal, el futur...chi los sa? Ei, però jo no perdo l’esperança. Amb il·lusió, que deia aquell...eh?...sí, sí...quina tropa tots plegats, oi?...va, de debò: fly me to the moon, anem a la lluna, que s’hi somia millor...”
2 comentaris:
Ui, doncs a mi el Fly me to the moon m'acompanya molts matins al tren, i el Frank m'ha salvat de molts moments grisos. No sé jo què faria sense somiar.
Jo ho sé: et vaig llegir el post :) El Fly me to the moon és un clàssic del Cafè. Com diu un altre músic que m'agrada, l'Sting:
"I think to have faith in nothing at all is to run pretty close to madness. I think insanity is very close behind if you are totally nihilistic about everything. You've got to believe in something"
Sí, oi? Bon dia, Carolina!
Publica un comentari a l'entrada