Badalls

Sovint es diu que “el nom no fa la cosa” però sí que, a vegades, la cosa fa el nom. De tant en tant ens avorrim, les hores es tornen feixugues i els minuts de plom, caiem en un ensopiment pesat, fins i tot ens endormisquem... és llavors que el cervell, just abans de penjar el rètol d'"Ara torno", opta per dopar-se amb una alenada l’oxigen més o menys pur. I obrim la boca per fer una respiració profunda i visceral com el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, ampla com l’entrada al túnel del Cadí. Tant, que fins i tot se’ns veu l’úvula, aquesta petita massa carnosa que penja del paladar tou, talment com si fos el batall d’una campana. Deuria ser qüestió de temps que per similitud passéssim del “batall” al “badall”. Ara, que també podria ser que el mot vingués directament del llatí vulgar “Batare” que, amb els anys, va derivar en “Badar” (presentar una obertura. Ex: deixar la porta badada), explicació que també serveix al nostre “badall” perquè qui té molt de temps per anar badant acaba per avorrir-se com una ostra al fons del mar...i fent un bon badall.