Quaranta anys, aquella edat en què els músics de rock es
tornen una mica avorrits i predictibles. Sents que la seva frescor juvenil senzillament
s’ha esbravat amb el temps i es dediquen a fer experiments amb el seu repertori
i orquestres simfòniques. No està malament, però abans deien el mateix i de
manera més intensa en format de trio, amb una guitarra i quatre acords. Serà
que amb l’edat ens tornem més complicats. La contrapartida és que, pel que fa a
la literatura, pots anar a fer un cafè amb els clàssics: entens perquè Flaubert
escrivia els seus llibres i també et sents còmode amb les seves paraules, que t’encaixen
com un guant o un vestit fet a mida. També Cervantes o Sèneca són a la taula tot
xarrupant un tallat. Si fumés, faríem
cigarretes de picadura amb en Josep Pla. Em faig gran i cada cop entenc més els
Grans. A la majoria els diria el mateix que Humphrey Bogart deixava anar cofoi al
final de Casablanca: “Saps què? Crec que això és el principi d’una llarga
amistat...”.
2 comentaris:
Encara em queden quatre anys, però de moment no em sembla que hagi d'entendre més els clàssics quan faci els 40 (si hi arribo). No m'entren ara i no m'han entrat mai, però hauré de fer cas a la veu de l'experiència... així que res, felicitats!
No, sí entendre ja els entenia als 20. Però per certes coses, si ja hi has passat, tot canvia: capacitat d'empatia, matisos, detalls de comportament de les persones...
La lletra d'un blues l'entendran igual un de 20 que un de 40, però segur que no és el mateix per a un i l'altre. Només per una qüestió d'experiència.
Publica un comentari a l'entrada