Sento dir als Amics de les Arts que amb l’edat els
sentiments tendeixen a esmussar-se, que t’adones que el cor, com tots els
muscles, es cansa a vegades. Que els anys entelen els vidres de les il·lusions
de tant en tant, que pouem dins nostre i no ens agrada el que ens du el cubell.
What happened to the beauty I had inside of me, canten ara els U2. Sí: els
nostres ídols s’han fet grans amb nosaltres i allà on l’esbojarrat Damon Albarn
dels Blur ens parlava de nois que es trobaven amb noies ara hi trobem el metall endurit dels Everyday
robots, la seva darrera cançó. Autòmats al tren enganxats al seu respectiu
telèfon mòbil, cada cop més a prop del món feliç que dibuixava Aldous Huxley a la seva
novel·la. En Grant Green ho afirmava en una cançó, però jo encara em permeto
una espurna de dubte, una mica d’espai per al somni, i hi afegeixo un
interrogant: ain’t it funky now?
2 comentaris:
Reconec que les primeres vegades que la sentia se'm posava molt malament la cançó del Amics, no ens agrada que ens recordin que ens fem grans. Però després m'hi he enganxat, tot recordant que el primer cop que vaig sentir 'Miracles' de l'anterior disc també la vaig rebre com una puntada de peu a l'entrecuix, i ara m'encanta.
Saps Xexu que no he escoltat cap de les dues cançons?? Això que diuen ho vaig llegir en una entrevista! Dels Amics tinc el primer disc.
Publica un comentari a l'entrada