En pocs dies ja és el segon cop que ho veig: una parella d’avis que, asseguts a la taula del restaurant, no s’estan de res: cornucòpia, bacanal, entrants a tutti pleni, primers que són un ariet medieval, segons que tombarien en Pantagruel a la tercera forquillada, postres hiperglucèmiques i tot regat amb una abundor d’alcohol que faria enrojolar Hemingway i Pla a la vegada. M’imagino els septuagenaris asseguts a la consulta del metge, que se’ls mira de reüll mentre repassa les darreres analítiques: “Miri, Sr.XXX, té els valors elevadíssims...” o bé “Sra. XXX, ja es pren el medicament de tant en tant?”. I una mirada-bypass, com aquell qui escolta el vent, com a resposta. Amenaces paternalistes al final: “Pensi que si no em fa cas al final tindrem un disgust, es podria morir!”. “Vostè també, jove, vostè també...” pensa l’avi mentre repassa mentalment el menú del restaurant habitual i saliva recordant la safata de canelons, el peix el forn o el tiramisú. “Tingui, la recepta. Prengui força camamilla... Ah! I no oblidi la pastilla...”.
2 comentaris:
Ja que ens hem de morir, almenys fer-ho ben contents. I un bon àpat deixa d'allò més content, almenys a mi sí!
Sí, semblen àpats amb regust de traca final. Pim, pam... i pum. I aquí pau i allà glòria. Com a molt pastilleta per al colesterol al final. I sacarina al cafè després de tot (?!)
Publica un comentari a l'entrada