Havíem oblidat la freqüència del tot. Definitivament. Perduts en fils musicals de ràdios d’ones deixatades, cada cop més esllanguides. Notes i arranjaments copy-paste, ens hi havíem acostumat. Fins que un atzar -una mudança, una altra botiga de CD que tanca, un regal- ens fa redescobrir els discs vells del prestatge. Com és que vam deixar de sintonitzar la freqüència tant de temps, Kenneth? Com ens vam poder oblidar d’aquesta veu de mirada turmentada, d’aquestes tornades irresistibles, de les guitarres esmolades? Com és que no recordàvem que una vegada vam trobar la nostra religió tot perdent-la*, una nit, ja fa més de vint anys?
* https://www.youtube.com/watch?v=xwtdhWltSIg
* https://www.youtube.com/watch?v=xwtdhWltSIg
2 comentaris:
Fa no gaire els escoltava, com a tanta altra gent, fent una mena de 'revival'. Què se n'ha fet d'aquesta gent, ja s'han cansat de tocar? Que ja deuen tenir una edat, però això no és excusa.
Hola Xexu. Fa un temps van dir que se separaven definitivament. A vegades passa, et canses de tocar. Si a sobre has de composar i no tens res més a dir ha de ser dur. Pel que fa a l'edat, em temo que sí que és excusa. No fa massa llegia unes declaracions del Clapton: deia que l'edat li estava passant factura, que anar amunt i avall, agafant cotxes i aeroports el cansava. Però ens queden els seus CD!
Publica un comentari a l'entrada