Dissabte, 5 d’agost de 2017. Un rètol a la carretera ens informa que hem deixat Catalunya enrere i ara ja fem via per terres aragoneses. De totes maneres les fronteres, com totes les demarcacions territorials en general, no són més que un artifici, línies dibuixades damunt d’un mapa en funció dels interessos més diversos al llarg del temps. De fet, la vegetació és la mateixa i encara diuen “Bon dia” als pobles, però a mesura que avancem l’idioma es difumina en un parlar de transició. El procés es fa evident quan veiem els noms dels pobles amb la doble nomenclatura, la castellana i la que els seus habitants anomenen “patuès”. Benasque, per exemple, també és “Benás” i el que allí es parla és un aiguabarreig curiós d’diomes. Com si algú hagués agafat una partida d’Scrabble en castellà i una altra en català i les hagués posat al mateix sac. “Istos hospitals a peu de puerto ieren com uns refugios a on els caminantes s’hospedaban y els atendeben de lo duro que estaba el crussar els puertos de muntanya”, podem escoltar en un reportatge anomenat “Breve historia del Hospital de Benasque”. Ara bé, als carrers empedrats de Benás, que són plens d’Álvaros, Alejandros i Pablos que es criden entre ells amb l’accent xaró de les escoles de l’Opus, el que més s’escolta és el castellà de Madrid. Al “patués” li queden quatre dies mal comptats, un vestigi de temps passats, l’idioma d’un parell d’avis asseguts en un banc. És tard i pugem al cotxe per tornar. S'acosten uns núvols grisos amb el ventre carregat de pluja i pedregada, una tempesta que fins i tot en parlaran els diaris i que no ens enxampa de ple per pocs quilòmetres. I és que les tempestes tampoc entenen de fronteres.
2 comentaris:
Exemple de què li passa a una llengua quan no se la protegeix ni la parla ningú. Al final el que importa és la comunicació, i el que acaba triomfant és la llengua forta. Com aquesta segur que se n'han perdut un munt.
Sí, tens raó. Però crec que se n'han perdut més a l'Estat Francès: occità, gascó, bearnès... tots batejats amb el malnom de "patois" (patués, com a l'Aragó), menystinguts o prohibits al final es van morir sols per manca de parlants. De totes maneres, la llengua de Benasc em sembla gairebé català, només que com que ja és fora de Catalunya ni els mateixos parlants en són conscients.
Publica un comentari a l'entrada