Talarn

Diumenge 6 d’agost de 2017. Tot baixant del Pont de Suert ens aturem a dinar a Talarn. L’Anna hi havia parat feia trenta anys per anar al restaurant Ca la Lola i li venia de gust tornar-hi. Com ens va dir la cambrera un cop ja a taula: “Està bé, però heu de venir més sovint”. Talarn és un nom curiós, que ja es veu que s’allunya etimològicament de tots els topònims que hem vist aquest cap de setmana al Pirineu aragonès i català, la majoria d’origen bascoide, notes al peu de pàgina de la història que ens parlen d’un passat èuscar d’abans de la romanització: Bisaurri, Navarri, Sesué, Ramastué, etc. Talarn prové del celta “talos”, que vol dir “front”, al qual s’hi ha afegit el sufix –“arnos”, força comú en la creació de topònims al Pallars. Tot plegat vol dir “el lloc del front”, imatge que es fa força evident si venim del sud-est i es veu el poble dalt de la cinglera. El gentilici dels 689 habitants censats no és “Talarnencs” ni cap derivat per l’estil, sinó el de “Calces roies (roges)”; també tenen el malnom de “gavatxons”. Sembla que la història i les seves escaramusses militars els va batejar més enllà del nom celta original, però ves a saber. Segur que algun “calça roja” em sabria explicar el perquè. 

Entrem a Ca la Lola, cuina casolana, ambient de fonda de poble no apte per a lectors del Time Out i altres revistes culturals del Barcelonès. Fil musical entranyable que inclou des de ranxeres amb trompeta fins a grans èxits del anys vuitanta. Plats consistents i abundants. Embotits típics del Pallars: bona girella a la planxa, sobrassada casolana, cargols amb suc, gelat de ratafia i cafè. Tot ben cuinat i rematat amb un “passi-ho bé” en aixecar-nos de la senyora tot endiumenjada del costat que em sona a glòria al costat dels comiats de la capital. 

Volta ràpida a la Plaça major (“Va, no t’encantis, que tinc ganes d’arribar”, em diu la pilot). Edificis majestuosos de temps passats i una pedra que em crida l’atenció a la llinda principal d’una casa: “Perseguidos mas no vencidos”. Sembla que algú va voler deixar el seu orgull esgrafiat a la pedra per a la posteritat (més tard m’assabento que aquest lema fou gravat en la reconstrucció de la casa, propietat del Baró d’Eroles, després de l'atac i saqueig que patí, amb incendi inclòs, l'any 1822). 

Talarn també és conegut per la seva acadèmia militar amb diverses instal·lacions castrenses com una piscina coberta de tres carrils amb el lema al fons “España servir hasta morir” (http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/11030/lider/joventuts/pp/lleida/entre/tancs) i no em puc estar de pensar que jo seria força mal patriota perquè a partir de les deu piscines ja començo a estar cansat d’anar amunt i avall. Què hi farem.