El miratge de les hores

El mecanisme que havia de fer sonar alhora les dues campanes del campanar no acabava de rodar fi. Ara una, ara l’altra, el seu bronze sonava com un eco llunyà i les hores s’emmirallaven les unes a les altres amb una diferència de temps de cinc minuts. El fenomen atorgava al poble una peculiaritat que el feia únic: la possibilitat de viure la vida en diferit, com si el repic de la primera campana fos només un assaig. Viure la vida en rigorós directe obria la porta a l’error, a l’accident, a l’imprevist, al neguit de l’atzar i, en definitiva, malgrat el miratge de la civilització, al desori més absolut.

Continuarà...

"¿Limpia?"

M’agrada el seu gest indòmit, apuntalat per unes patilles que, com les dels bandolers, li creixen feréstegues a banda a banda de la cara. Amb maneres de terratinent andalús però mans de jornaler, deuria venir a Catalunya amb la gana com a únic salconduit. Lluny del camp andalús, va canviar el negre de les olives pel del betum: fa d’enllustrador ambulant. De reüll, clissa el personal. Sabates bones, poc gastades i amb un xic de pols: heus aquí un futur client. I ell que fa el gest, gairebé sense paraules: “limpia?”. Si el parroquià assenteix, l’enllustrador s’ajup en un petit tamboret, als peus de l’improvisat senyor feudal amb diari que ha esdevingut el client. Seguidament, l'altre, cavaller del raspall, el betum i la cera per tot escut heràldic, inicia una coreografia mil vegades assajada: un parell de naips a banda a banda del peu per no tacar els mitjons. Mig Hermes, mig tafur, el client veu lliscar, ara a una a banda, ara a l’altra, el raspall diligent de l’enllustrador. Un toc de cera per acabar. Talment com un mirall, l’operació es repeteix amb eficiència a l’altra sabata. Acabada la tasca, l’enllustrador roman ajagut a l’espera de la propina. Ja al carrer, observa com el de coll fort i corbata, amb el diari sota el braç, enfila passeig amunt amb les sabates lluents, l’ego inflat...A parer meu, una mica menys senyor i una mica més feudal.

Una qüestió mnemotècnica

Segons estudis realitzats per psicolingüistes, sembla que recordem millor els principis i els finals de paraules, com si aquestes estiguessin en una banyera petita i mantinguessin oculta dins l’aigua la part central, però mostressin el cap i els peus. Així és com l’anomenen els experts: el fenomen de la banyera. D’aquesta manera, fins no fa massa, apareixen als diaris les puntes d’una paraula submergida. Una "C" com una mitja lluna surava per una banda del recipient allargat mentre que, per l’altra, una "I" s’erigia robusta com una columna jònica. Els lectors ens preguntàvem quin reguitzell de lletres, talment una fila de roba estesa, penjava entre la primera i l’última lletra. Quin significat ens amagava la banyera. Era un mot esvelt i volàtil com un “caprici”? Una paraula plena de notes i harmonies com un “conservatori”? Finalment, la tirallonga de lletres s’ha destapat. Tota sencera ha eixit de la pica amb un ventre enorme i pesat, feixuga com ella sola: “CRISI”. La paraula fa de mal dir i acostuma a portar conseqüències nefastes: fallides empresarials, atur, models de creixement i polítics qüestionats... el mot és greu i cal ser tingut en compte des que s’ensuma de lluny. És per això que al Cafè estem convençuts que si ningú no l’ha esmentat fins ara ha estat, tal com diuen els experts lingüistes, per una qüestió purament mnemotècnica. Segur.

Silenci

El dring suau dels jocs de cafè: els plats i les tasses, el murmuri de les converses, el lent transcórrer del temps al ritme lleuger de les copes que s’omplen... Actualment el llenç dels àpats sembla tacat per sempre més pel volum cada cop més alt del fil musical. Allò que va començar com una nota de fons per ambientar els restaurants ha esdevingut un cop d’estat contra la calma del bon menjar. Ara els nostres plats es veuen amenitzats per cançons sovint només aptes per al turista passavolant. Una banda sonora McDonalitzada que, martellejada des d’altaveus instal·lats a qualsevol racó, acaba per deixatar el nostre dinar o sopar en un aiguabarreig d’allò més indigest. El silenci, als restaurants, comença a ser un ingredient de luxe.

Manifestos

Ja poden bramar des de la caverna. Ja poden anar escrivint manifestos que per mi, malgrat tots els Machados, Lorcas i Valle-Inclans, una "nube" sempre serà una "boira", i el blau del mar sempre serà així: blau. Perquè de la mateixa manera, quan demano un cervesa fresca o un cafè amb gel, només vull això: una cervesa o un cafè. No sé si m'explico...

Totes les primeres vegades

No em negaràs que allò d’ahir va tenir cert punt d’experiment antropològic. Perquè abans trobaríem una agulla en un paller que no pas algú que, a aquestes alçades, encara no hagués vist la famosa pel·lícula d’Spielberg “ET, l’extraterrestre”. Mira que l’he vista vegades, i que cada cop que ho faig li veig més els trucs i tot em sembla més de fireta. Però aquell “mi casa” o el “home”, si la mireu en versió original, encara el segueixo trobant d’una enyorança colpidora. Per no parlar de l’escena final, mentre l’extraterrestre atansa aquell dit encès i esprimatxat cap a qui ha estat el seu protector durant el seu exili involuntari a la Terra i li diu allò de “seré aquí mateix”. Spielberg no esdevindrà mai un director de culte, és clar. I no li faltaran crítics que el considerin massa americà, comercial i “light”. Els mateixos que aquest estiu, en anar mar endins, miraran si a la línia de l’horitzó s’hi dibuixa, amenaçadora, l’aleta d’un tauró. Segur.

Smiling by numbers

Ser feliç, moderadament feliç, més enllà dels moments plens on tot sembla encaixar, és una qüestió d’actitud: n’hi ha prou amb donar valor a allò que es té en comptes de negligir-ho per allò que no es posseeix. Ni que sigui per una qüestió quantitativa, perquè la capacitat de desitjar és infinita, no s’acaba mai! És allò que alguns psicòlegs nord-americans ja comencen a anomenar “la síndrome dels peixos en el mar”: si mirem al nostre cubell sempre ens fa l’efecte que a l’aigua encara hi queda un peix més gran o més saborós. Com que el desig no té límits i la voluntat de millorar és inherent a totes les persones, el neguit vital sembla assegurat. Prou que ho saben els professionals del màrqueting! Quantes vegades no hem entrat en una botiga per comprar quelcom que, en arribar a casa, constatem que no ens feia pas tanta falta? Hem adquirit una cosa que no ens calia i una vegada esvanit el desig ha esdevingut gairebé una andròmina. Potser és que, com deia un pensador, "no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita". Ser conscients d’això, però, no s’aprèn de manera immediata. Saber valorar allò que ens fa feliços de debò és un procés que vol temps. Com en els passatemps de quan érem petits, per dibuixar un somrís només cal unir, de mica en mica, els punts que de debò compten.