Destí

Destí? Atzar? La majoria de vegades, senzillament caràcter.

Viatges

Al final resulta que no es viatja per veure coses, no. Ni tampoc persones. A mesura que passen els anys fa l’efecte que hom viatja perquè les coses el vegin. Més ben dit: viatgem per desubicar-nos, per canviar l’escenari que rutinàriament trepitgem cada dia. Lluny dels edificis, carrers, persones i paisatges que ens són propers, ens redescobrim una altra vegada. Els sentits s’afuen amb la nova llum procedent d’altres paratges, nous sons de noves llengües i nous costums que ens donen una nova mirada. I és que viatgem per veure coses noves i, de nou, les coses de casa.

"Excuse me"

El primer cop que ho vaig veure va ser a Londres: “Excuse me...”. Algú em convidava a cedir-li el pas a les escales mecàniques que duien de l’estació del metro al carrer. Pel que sembla, la velocitat de la cinta esglaonada que ens transportava no li era suficient i li calia avançar-me. Li urgia, si hem de fer cas del seu to. Ara ja podem observar aquest fenomen aquí: la pressa també és un bé importable. Cap a on van aquests adelerats? De debò no en tenen prou amb la velocitat de les escales? Fa un efecte estrany veure’ls caminar per uns graons construïts expressament per a no fer-ho. Caldria, doncs, dissenyar noves escales amb diversos carrils? Tot i així sempre hi hauria qui no en tindria prou i seguiria avançant a peu pels graons lliscants més ràpids. En el cas extrem, imagino el corredor urbà fent les seves gestions al doble de velocitat que la meva. Jo el saludaria per segona vegada al mateix tram de l’escala mentre ell m’observaria estranyat, com si jo fos només una imatge fugissera o, més exactament, un déjà vu.

Només sé que no sé res

Com més sé, més sóc conscient del que em falta per saber. Aquesta sensació és la que deuria dur Sòcrates a afirmar allò de “Només sé que no sé res”. Per això com més va més m’agraden les persones pedants. La pedanteria em sembla la prova irrefutable que ens trobem davant d’algú que, més enllà d’una lleugera capa de vernís intel·lectual, no sap gairebé res. I aquest cop, de veres.

Jo ja t'ho deia

De petit hi havia dues menes de calendari: l’oficial i l’oficiós. El primer penjava d’un ganxo a la paret de la cuina i regia els dies d’escola, els caps de setmana i –llavors encara- poca cosa més. El segon es trobava dins la nevera en forma de iogurt i més que un calendari era una mena de recordatori de les dates assenyalades. La data de caducitat impresa a les seves tapes anava sovint lligada a un esdeveniment important. A mesura que anaven passant els dies, esdeveniment i iogurt recorrien camins oposats: mentre que l’un anava prenent cos (festa d’aniversari, examen, visita al metge, etc.), l’altre s’evidenciava com un producte efímer, amb la idoneïtat per al seu consum cada cop més precària. Ara bé, arribats a la data assenyalada tots dos havien de desaparèixer: l’un per la seva consumació resolta en forma de pastís, butlletí de notes o injecció a la natja. L’altre, engolit per postres havent dinat. Així es tancava un cicle, podríem dir-ne “làcteo-vital”, que llavors trobava d’allò més raonable. Per contra, un iogurt als prestatges de la nevera més enllà de la seva data de caducitat era una catàstrofe. Per la part més biològica, imaginava el iogurt començant a mudar la seva textura mentre un exèrcit de bacteris i fongs es congriava en el seu si. Però el pitjor era la data impresa a la tapa, que havia sobreviscut a la lògica del calendari que penjava de la paret. Amb les espelmes del pastís apagades, l’examen resolt i la xeringa ja injectada, allò significava obrir una escletxa entre l’espai i el temps, desballestar l’ordre natural de les coses i no augurava res de bo. Ahir vaig tenir esma de menjar-me un iogurt caducat, força a contracor, empès per la mala consciència d’haver-lo de llençar i ja ho veus: una desgràcia rere l’altra. Jo ja t’ho deia.

La maledicció de la devesa

La devesa, vista des de terra, projectada al cel, sembla una xarxa neuronal. Les branques dels seus arbres es perllonguen en ramificacions d’àxons i dendrites, convergeixen les unes amb les altres com en les antigues plaques tenyides de blau per a microscopi. Adormir-se en una devesa proporciona un son ingràvid. El brancam ens pensa. Somia per nosaltres. Idees, sons i records flueixen amb la saba, broten amb les fulles mentre esdevenim cada cop més arrel, tronc, tija o nervadura. De romandre massa estona lluny de la vigília, el dorment pot quedar en estat vegetal per sempre, amb unes inicials gravades per una parella de joves amants al capvespre com a únic vestigi de la seva anterior humanitat. En pondre’s el sol, amb el darrer raig de llum, la devesa exhala un sospir entre el seu fullam. Malgrat no ser altra cosa que el vent que passa rabent per les seves branques, el sospir sona com un xiuxiueig fet des d’uns llavis càlids a cau d’orella. Una cançó de bressol, una melodia lleugera que convida a dormir una estona entre els seus sentinelles brancats al passejant tardà, l’invita a fer un son del qual ja mai més no en despertarà...

Per uns moments el nen va deixar de gronxar-se. Però lluny de romandre quiet i perpendicular al terra es quedà aturat a mig aire. Potser va ser llavors que el món, per inèrcia, va començar a oscil·lar. L’efecte semblava el mateix, però les conseqüències eren unes altres. La primera percepció que vaig tenir va ser física, un lleuger mareig. Com si em trobés a la coberta d’un vaixell que navegués amb maregassa. Amb el moviment, tot allò que fins llavors havia romàs fix va començar a desplaçar-se. Els prejudicis, per exemple, rodolaven sense control per la coberta dels meus pensaments. Els prejudicis estan fets de la mateixa matèria que els dilluns i només la combinació de les quantitats de monotonia i ignorància en determina la seva cristal·lització i que esdevinguin una cosa o l’altra amb el pas del temps. Sigui com sigui, ambdós comparteixen la mateixa sensació acollidora de claustre sense espai per a la diferència o la sorpresa i, per tant, ens deixen a resguard del neguit. De cop i volta vaig sentir-me nu, despullat per dins, amb tots els meus prejudicis mig desballestats que circulaven amunt i avall al ritme del gronxador quiet de l’infant que ens empenyia – al Món i a mi- cada vegada amb més força. A punt de fer el capgirell, la criatura va saltar del gronxador. Suspesa en l’aire, ja sense referents, no vaig poder dir qui movia què. En caure va picar de peus a terra tot fent un soroll eixordador, com quan un reactor va més enllà de la barrera del so i esquinça l’aire. De primer vaig pensar que era el brogit del món que tornava a revertir l’engranatge de la seva física, el grinyol de les forces que lluitaven contra la seva inèrcia, però llavors vaig advertir que era senzillament el soroll de l’embalum dels prejudicis –meus i de tothom- que, amb l’empenta de l’última volta, havien tornat de cop al seu lloc. Qué estrany que és tot.