Ideals

...sempre hi haurà el risc de declarar-se vençut. D’abandonar tot enarborant una bandera blanca mentre diem “no puc més”. Deixar-se vinclar per la por o la rutina, allistar-se a la resta del ramat adotzenat, recitar el guió que ens han escrit sense pensar-hi massa i esdevenir actors d’un decorat de cartró pedra que amb prou feines si ens creiem...

...però sempre podem utilitzar el llençol per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...

Al cafè

De tant en tant, un baluard amable. Un tendal amb vocació de zebra excèntrica, blanc amb ratlles verdes, un vidre amb unes lletres gravades: Granja, Bar, Cafè. Un àmbit on, durant cinc minuts, tot encaixa i res es sobrer. El platet, la tassa. El sobre, el sucre. El dring suau de la cullereta com una lletania quotidiana. Un temps paral·lel, lluny del brogit i la pressa: una fulla que cau d’un arbre, una peça de dòmino, una cigarreta que crema sola dins d’un cendrer. Les taules de marbre, la conversa de la gent. Un penja-robes de fusta, un rellotge antic, potser. El baf dels vidres, la ceràmica blanca i freda, la infusió, tan negra i calenta. Un glop, la quitxalla es gronxa al parc. Dos glops, pensaments de balancí. Núvols de crema llisquen al fons, calidoscopis de gra torrat: Aràbica, Blue Mountain, Bucaramanga...aiguabarreig de sabors, traficants d’aromes, Colòmbia, República Dominicana, Brasil. Molinets de llauna, dèries mòltes, cinc minuts de pau. Al fons del local algú crida: “cambrer, un cafè, si us plau!”.

A l'origen

Diuen els entesos que la música ens agrada perquè el seu ritme ens recorda el batec del cor, ens torna als orígens. Sigui com sigui, la percussió és un viatge al cor de la música, al motor que l’empeny. Timbal, bombo, caixa. Rock, bossanova, jazz. La bateria com una locomotora ben greixada que avança a ritme de 4/4, tresets sense brides, un blues ben lligat. El dring metàl·lic dels plats, cop de baqueta. Break, parada i torna a començar. Que no s’aturi la màquina: caldera, eix, rebló. La cançó avança pels rails de la partitura, tot empassant compassos: allegro, vivace, prestíssimo,1,2,3,4… cadència, metrònom. Un picar de mans, un cop de peu al terra, un batec. It don’t mean a thing if ain’t got that swing. A l’origen, el ritme

Crash test dummies

Maniquins sota un cel de cel·lofana. Paraigües nus: plouen paraules sense barnilles que s’escolen pels embornals. El desert a la ciutat és un telèfon que no sona. Petons per a demà passat amb regust de targeta-regal de El Corte Inglés. It used to be so easy, Robert. Movioles, repeticions: a cada nova bobina perdem un fotograma i a cada bugada, un llençol. I jo que deia que, malgrat tot, l’amor sempre sembla nou.

Febre

Tenir febre a l’estiu és una redundància tèrmica. No hauria de poder ser: és estar doblement abaltit, suar dues vegades. Paradoxalment, l’origen d’aquest ball de termòmetres és un cop d’aire gèlid: el raig al clatell quan som asseguts al tren? Aquell cinema que ens va tenir cent vint minuts amb la pell de gallina? El restaurant amb pocs comensals on ens van donar taula al mig d’un corrent massa fred? Costa d’entendre, aquest abús frigorífic. Sigui com sigui, arreu és ple d’aires condicionats-fera-ferotge que en la sabana de l’estiu ens sotgen, aguaiten per saltar damunt nostre, pobres gaseles sense jersei, i deixar-nos fora de joc una bona colla de dies. Nyac!

"La Moderna"

Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres daurades on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cowboy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata...Els cromos per a les col•leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col•leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res).Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar. La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il•lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries.

ZX Spectrum

Galaxians, Invaders, cyan, yellow, magenta. Tape loading error. Caps shift, Caps lock, Jet Pac, Pssst!, Attic Attack. 10 FOR N= 0 TO 7, GO TO, GO SUB. Amstrad, Commodore, ZX Spectrum. Hi va haver un temps en què amb 48 K. ho fèiem tot.

Aquí teniu un simulador en línia.