...sempre hi haurà el risc de declarar-se vençut. D’abandonar tot enarborant una bandera blanca mentre diem “no puc més”. Deixar-se vinclar per la por o la rutina, allistar-se a la resta del ramat adotzenat, recitar el guió que ens han escrit sense pensar-hi massa i esdevenir actors d’un decorat de cartró pedra que amb prou feines si ens creiem...
...però sempre podem utilitzar el llençol per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...
...però sempre podem utilitzar el llençol per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...
5 comentaris:
Ets un poeta de la vida !!!
:D
Interessant....
Sóc nova per aqui, però tornaré! (si m'ho permets, és clar!)
;-D
En pro dels ideals, motiu d'inspiració per aquest post tant esperançador... Felicitats per la síntesi.
Però tu ja saps que jo no tinc ideals, Lluna :)
C.
Gràcies, jaka!
I tant, Eli, torna quan vulguis. Això és un cafè ;)
C.
Publica un comentari a l'entrada