Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres daurades on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cowboy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata...Els cromos per a les col•leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col•leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res).Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar. La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il•lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries. 4/7/10
"La Moderna"
Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres daurades on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cowboy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata...Els cromos per a les col•leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col•leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res).Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar. La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il•lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries. 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Jo en recordo una, que no sé si era la mateixa "Moderna" que la teva, ben ben igual, però que amés tenia una gran atracció: una monea de pelutx sobre una gronxadora que no aturava de donar voltes, i et parlo d'un temps en que això que els ninots es moguessin era del tot extraordinari. Quina llàstima que totes aquestes tendes ja no existeixin.
Tambe jo ho he viscut...
hi habien unes revistes infantils amb contes de princeses i les *Hazañas belicas* i les barretes de regaliçia i els pirulins amb el sidral bragulat, recordeu??
Les boses sorpresa de les nenes duien anells i fireta
Quins records tan bonics!
un peto
Boníssim post Carles.
Jo també en tinc molts bons records, tot i que no era client habitual, ja que els meus avis tenien el Centre de Periòdics al Carrer de l'Església.
Molt ben descrit.
Salut!
jo crec que tot això que expliques encara existeix. Tot i que les cinc pessetes ara es diuen 20 cèntims, els cotxes de joguina ara són boings 716 electrònics, els ninots de peluix s'han convertit en Bobs Esponja... però els nens encara al·lucinen amb la botiguera que els omple la bossa de gominoles de colors...
Vida: aquesta també tenia el peluix! Era ben curiós, el mico
Sargantana: ui això de les hazañas bélicas encara va més enllà, eh? ;)
Gràcies, Joan. Jo també el recordo el Centre de Periòdics, i tant!
Sí, Lluna, però la gràcia era ser conscient que allí el temps s'havia parat. Que tu entraves en una botiga dels anys 50 encara que fossin els 80. Això li donava un punt de màgia. A Castellar n'hi havia unes quantes per l'estil.
Vida, la meva Moderna també tenia un mico que es gronxava. Era ben curiós.
Sargantana, però això de les hazañas bélicas encara va més enllà, eh? ;)
Gràcies, Joan. Ja el recordo el Centre de Periòdics, i tant!
Lluna, sí. Però en aquella botiga el temps s'hi havia aturat als anys 50! I això tenia un punt de màgia si n'eres conscient.
Carles
Publica un comentari a l'entrada