En clau de sol

Agulles d’estendre
al pic del migdia.
Gairebé un pentagrama
d’ombra
en clau del sol.

*Fotografia: Carles

Vénen turbulències

Baralla d'asos

Ensenyo les cartes abans que escapcis i em

repartiu a bocins que superen sempre el set

i mig. Ni ganyotes, ni marques, ni cartes a la

màniga no m'ajuden a guanyar. Baralla d'asos

que caduquen, que se'm panseixen a les

mans perquè no els sé jugar.

Traslladada

Encara no sé si tornar a l'origen suposa

renunciar al desordre, ni si trobaré l'ordre

i haurà caducat.

Sara Bailac. Vénen Turbulències

El trobareu a la Laie (BCN)

Amb safrà

Es diu que, l’any 1576, un deixeble del mestre Valeri de Flandes - el creador de les vidrieres del Duomo de Milà - va ser l'introductor del típic color groc dels plats d’arròs. Segons sembla, el jove es va enamorar de la filla del mestre flamenc, que com en totes les llegendes era tan bonica com rossa i pàl·lida. El deixeble va demanar en matrimoni la bella dama i no va trigar a casar-s’hi.

Durant la celebració el jove espòs va tractar de buscar la manera que l'esdeveniment fos el més solemne possible i va fer preparar un plat de la seva invenció que ajudés a aquest propòsit. El plat no va ser altre que l’arròs acolorit i per a això va utilitzar safrà. Segons sembla l'havia utilitzat per aconseguir en la pintura els torrats i daurats, però en descobrir que tenia un efecte innocu en l'home el va emprar també a la cuina.

Quan l'arròs va arribar a la taula els comensals es van meravellar d'aquella impressionant font de grans d’or vell, com els que llavors portaven els antics rius ibèrics.

Des de llavors s'utilitza el safrà en l'arròs.

Sorra

La sorra de la platja fa compatibles Buda i Homer Simspon. També dóna per a una Sagrada Família a escala sense turistes. Estàtues a La Rambla, escultors a la Barceloneta. Passejo pel futur del meu passat una tarda blava. Músics de carrer, gelats en si bemoll, paelles McDonalitzades. Llogaria una bicicleta per hores per passejar plàcidament pels records: enyorar sempre ha estat més fàcil que estimar.

Ensenyats i educats

El nom fa o no fa la cosa? A vegades deu ser que sí, perquè és canviar de govern i mudar els noms d’algunes conselleries. La d’Educació, per exemple, que ara torna a ser d’Ensenyament. Si ens centrem en l’aspecte semàntic, el diccionari ens diu que “educar” és ajudar (a algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals, així com transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura, mentre que “ensenyar” és comunicar a algú una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc., donant-li’n lliçons. Filem prim, sí, el matís importa i ja tenim el ball de rètols i el debat assegurat. Sembla que “educació” tingui un significat més ampli, mentre que “ensenyament” potser se centra més en la qüestió tècnica de transmetre determinats coneixements. Tot i així encara no podem treure’n l’aigua clara, de tot plegat, perquè si bé hi ha qui defensa el mot “educació” atès que comprèn una visió més global i humanista, també s’argumenta, per altra banda, que potser es carrega de massa responsabilitat als docents, que se’ls requereix fer una funció que principalment recau als pares i mares dels alumnes. A més a més, per si fos poc, s’esperen retallades del 10% del pressupost en aquest departament, i si ens fixem en la despesa en educació en relació amb el Producte Interior Brut de Catalunya (del 3,09% el 2009) veiem que està per sota de la mitjana de l’OCDE (del 5,2%). En aquestes condicions el professorat pot tenir, per manca de recursos, dificultat per mantenir l’autoritat a classe o gestionar correctament la diversitat d’alumnes d’orígens immigratoris diferents. El seu reconeixement social també es veu afectat, a la vegada que es treballa en unes condicions de més rotació que dificulten el compromís personal i que no afavoreixen la seva tasca. Malgrat tot, cal tenir en compte que el professorat constitueix un element clau del sistema educatiu i que és una baula molt important del conjunt de factors que incideixen el la formació d’una persona, al capdavall la matèria primera de què està fet un país. No seríem els mateixos sense els bons professors que hem tingut al llarg de la nostra vida i que ens han ensenyat i educat, oi? Sigui com sigui, i deixant de banda alguns debats, gràcies per tot, mestre.

Il cielo è blu

Qualche volta sei qui, sì. Ma la tua mente inizia a volare. Lei fugge. In Italia, per esempio. Lei arriva nel bel mezzo di un mercato a Roma e chiede un caffè. Il cielo è blu e si sente la musica molto distante dei musicisti. Voi pensate che, oltre a cambiare il paese, si modifica la lingua: parole nuove da assaporare lentamente e gustare così come il caffè immaginario che hai appena inventato. Mmmm ....

In God we trust

Recordo que el primer dia a la Facultat d’Economia el rector de llavors, l’ínclit Lluís Barbé, ens va rebre més o menys amb el següent discurs: “Molts heu vingut a la facultat enganyats, us han dit que amb els estudis que aquí s’imparteixen podíeu fer molts diners. Els que així penseu encara sou a temps, l’any que ve, d’apuntar-vos a una escola de negocis confessional on rebreu l’adequada educació deformada pel corresponent esperit mercantilista i podreu assolir, així, un lloc d’alt executiu en qualsevol entitat regida pels acòlits de l’Orde”. Val a dir que em va semblar un discurs valent i honest, encara que d’allò més temerari, atès que la majoria dels que érem allí, lluny d’aspirar al saber en majúscules, hi havíem arribat, efectivament, per motius purament lucratius o, fins i tot, per la desorientació més absoluta. Passats els anys, les paraules del rector van esdevenir profètiques, tot i que només en part, ja que si bé ben aviat es va veure que cap dels que érem allí no ens faríem milionaris, el temple del saber que havia de ser la universitat va resultar ser una institució amb un professorat que, tret d’algunes excepcions, estava del tot desmotivat, amb ben poca vocació pedagògica i que convertia aquell edifici de formigó dur i gris en una trista metàfora de tot plegat. No fa massa, mentre repassava un llibre, vaig ensopegar amb el text d’aquella sessió inaugural i no vaig poder evitar preguntar-me, més que a quines institucions confessionals feia referència l’excel.lentíssim i magnífic senyor rector, quins eren els fils que aquestes institucions mouen i com aquests són de llargs. I és que si bé Déu no juga als daus ¹, sí que sembla, per a alguns, que jugui a la borsa. Tal com diu als seus bitllets, in God we trust ² .

1.“Déu no juga als daus amb l’univers”. Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)
2.“Confiem en Déu”, frase impressa als dòlars USA